Monólogos en forma de pera

Vés per on he acabat amb una lila a casa, amb les ganes que en tenia… La Mireia i els seus apreciats regals vegetals, aquest cop després del concert al Palau de la Música.

Si el públic s’ho ha passat tan bé com nosaltres, deu haver estat un molt bon concert! S’haurà d’esperar a la crítica, però la veritat és que ja n’estem satisfets. El programa ajudava, era preciós, variat, i crec que anava bé al cor. Encara que sempre hi han coses en directe, a la primera part, ajudats per David Malet al piano i per Marisa Martins, crec que hem fet bona música, i la segona part ha quedat afinada i precisa com mai! Però sobretot que ens ho hem passat genial.

[Per cert, que ahir tenia massa son per comentar-ho tot]: molt agradable l’experiència de cantar al Palau! El públic se sent molt aprop, es veuen les cares… i sobretot quan acaba una obra posen una llum maquíssima que et fa agrair està allà. Bé, a part de que estàvem tots guapíssims perquè com diu la Joana hauríem de fer un cor de models, directora inclosa… :-DDD En fi, que realment vaig trobar molt agradable la meva estrena al Palau.

Gràcies Madrigal, David i Mireia per aquests assajos i concerts!

El dissabte, mentre plovia a bots i barrals, a dins d’un cotxe, alegria infinita començant a perfilar les vacances d’estiu. Coves, cases, cales, bicicletes… I l’Urdintxo vindrà amb nosaltres, i hi posarem aquareles, i ulleres per mirar sota l’aigua i veure tota la llum que hi ha.

Ahir, explosió d’alegria en aprendre el pas del final de Riverdance que porto 10 anys perseguint! És aquest, el del minut 2:08 al 2:29 (i mola):

Moltes vegades un ja és feliç imaginant el futur, i després quan finalment arriba l’esdeveniment no és més que la confirmació lògica del que sabíem que passaria… Ostres, això és molt bo! Tot i que, segons la Nurieta, “sempre és ara”… Investigarem sobre el tema.

De sobres coneguda és la meva adicció a cert grup mallorquí extraterrestre… “Quan acabi la carrera pintaré les imatges que m’imagino quan escolto algunes cançons”. Doncs m’hi poso.

I la primera diu: “Sunshine in yellow, vent saharaui [...] Dàtils, piscines, te i pastes fines, butterflies singing my song…”

Barrejant l’estètica sesentera a lo Austin Powers amb els hotels del caribe, surt això. Mooooolt millorable, però com a primer intent ja em conformo…

I un apunt sobre com utilitzar part del temps: ahir algú em va dir mira, com que ja has acabat la carrera ara tens un munt de minuts per gastar aquí. I he descobert un submón paral·lel en el qual la gent s’escriu coses, es regala flors i descobreix habilitats de Heroes. On estava això abans? Realment la gent s’hi passa un pilot de temps, ho tenen super currat! Per què ningú en parla a la vida real? Bé, una altra possibilitat és que aquests mesos hagi estat tan desconnectada del món que ni me n’he enterat…

Jo que era feliç intentant pintar les meves acuareles… I ara… Se’m gira feina! Què dirà loxai de tot això? Com és possible que encara no hagués entrat a l’univers Facebook? Entre això i lo de la guia de la galàxia… Mal vamos.

Bé, doncs ara que ha parat el ritme frenètic d’aquesta setmana, em trobo més o menys en condicions de fer un update dels esdeveniments dels últims dies, és a dir:

1. El projecte final

2. Madrigal a Madrid

3. Avui l’Anna ens fa 25 anys

4. La tercera de Mahler a l’Auditori

Continua llegint ‘Bimm-bamm-bumm, bocadillo de atún’

Bé, doncs ara el compte enrere ja té sentit (tot i que realment porto fent-lo des de principi de curs), ara només s’ha de fer des de 5. Cinc dies falten per al concert del meu projecte final de carrera, que porta per títol Assaig d’orquestra. Un estudi sobre la funció del director a l’assaig. La part escrita del projecte s’ha centrat en els aspectes del director que es posen de manifest a l’assaig, tant des del punt de vista tècnic com psicològic, i per això tanta observació, cotilleo simfònic i entrevistes a directors varios.

Ara, aquesta setmana, toca l’hora de la veritat, la part pràctica: tres assajos i un concert amb un grup de 50 músics professionals, per interpretar Ma mère l’oye de Ravel, una selecció de les suites de Peer Gynt de Grieg i l’obertura The Wasps de Vaughan Williams. Esperem passar una bona estona i sobretot fer molta música.

El concert serà amb entrada lliure el Divendres 25 d’abril a les 15,30, a la Sala d’Orquestra de l’Esmuc. I com diu el meu professor, “reception following”… Que la fuerza nos acompañe.

Algú ha vist el cartell del metro que anuncia el retorn de Prison Break? És que no m’acostumo a veure coses d’aquestes escrites tan gran, no sé, em fan com mal, digueu-me tiquismiquis…

“La sèrie de la qui tothom parla”

… ??!

Ostres, ho arriba a veure l’Elisenda, això i vamos… O estic jo molt equivocada eh, que moltes vegades vaig de guai, però jo diria que hi ha dues faltes juntes en una sola frase… Que molt bé, però si s’ha de publicar i escriure-ho en gran, no sé… Si es que hay que ver. País.

Ja estem a punt! Després de molts mesos de treball, aquest divendres, 18 d’abril el Cor Madrigal presenta un concert d’obres a capella que esperem que sigui tan agradable com arriscat: per començar, una de motets de Bach (els tres ja tradicionals), i a la segona part, l’Agnus Dei de Penderecki, Summa d’Arvo Pärt i les Sacred and Profane de Britten. Aquesta segona part és d’estrena aquest divendres…

El Penderecki és una obra d’extrems, mentre que el Pärt és un continu de so de mi menor que va creant una atmosfera repetitiva. Quant a Britten, no n’hi ha cap de senzilla! En aquestes vuit rimes medievals, Continua llegint ‘El Cor Madrigal a Vila-Seca’

Esto soy yo que iba a hacerme la comida. Como soy un poco friki (eso ya lo habíamos discutido), hoy me apetecían unas tortitas de maíz, como las de los mejicanos, con huevo frito y tomate. Total, que miro la receta a internet y automáticamente decido que harina de maíz y Maizena es lo mismo. Y, obediente, mezclo la pizca de sal, el agua y la Maizena. Uy como cuesta revolver esto… Más agua. No, ahora demasiado líquido, se me va a desparramar la tortita. Más Maizena. Ostras, si es que ahora no puedo ni mover la cuchara! Y así repetidas veces, hasta que me he mosqueado. Y entonces he metido el dedo en la masa, y era líquido. Y cuando he movido el dedo he visto que era más bien una pasta… Agarro la pasta con las manos y la puedo amasar, pero si la dejo quieta se vuelve líquida y se me escapa entre los dedos. De verdad, no lo he soñado!! Total, que ya flipando mandarinas, recordando mis comienzos como química y pasándomelo pipa, he mirado en el Youtube porque seguro que a alguien se le había ocurrido hacer la mezcla…

O sea que he descubierto que la mezcla de agua y Maizena es un fluido no-newtoniano, que cambia de estado dependiendo de la presión: en condiciones normales (25ºC y 1 atm, cómo me gusta :-)) es líquido, pero si se le aplica presión se vuelve sólido. Inquietante!! Imagínate encontrarte con eso cuando lo que querías eran unas tortitas de maíz.
Ahora, hay quien llena piscinas de la masa en cuestión y camina sobre ellas, hay quien lo pone encima de un subwoofer y hace extrañas figuras (aquí cuidado con el sonido)… Y yo lo he intentado freír. Total, que al final he comido tallarines al pesto-pomodoro, pero y lo bien que me lo he pasado…!

Doncs ja ho hem pait, reflexionat i assumit: som La Negrina! El nostre fins ara descarriat quartet ja té nom, que ve d’una de les obres que cantem, una Ensalada de Mateo Flecha. Al principi sonava una mica a La Cubana, però a poc a poc li hem anat agafant el tranquillo… I sobretot: em mola un munt cantar amb vosaltres! També discutir sobre afinacions i afeccions del cor de certa mistress britànica

Ja tenim ganes de fer concerts,

… a veure aquest estiu…

… allà on ratxes de sol atravessen blaus marins…

… eh, JR?

Parlava fa uns dies de la Passió segons Sant Mateu i del silenci que hauria de seguir-la sempre. Doncs en la mateixa línia, per fi he aconseguit veure la peli d’en Portabella (mira, no vaig al cine en un any sencer, i aquesta setmana dues vegades, però aquesta ha vingut després d’un dia especialment productiu). No m’ha sorprès perquè ja esperava de tot menys una peli convencional… Fins i tot esperava trobar-me cares conegudes, i en efecte m’ha fet gràcia veure la Meritxell tocant a un vagó de la línia 2, along with altres cares conegudes esmuqueres…

Tot i que no es pot dir que sigui el protagonista de la peli, m’ha encantat el personatge de Bach, jo crec que era així d’honest i de savi, i que per això escrivia com escrivia. Realment ha de ser impactant seure a l’orgue de la Thomanerkirche i tocar-hi alguna cosa…

Molt maco el moment quan surten un pilot de pianistes tocant la mateixa obra a diferents temps, i es queda sol el nen que havia fet de fill de Bach. I el moment Magnificat com si tinguessis posat el Scroll View del Finale… Això ja és per usuari avançat! Molt friki també el moment pianola, anava seguint les entrades de la fuga amb els foradets de la màquina… En resum, que m’ha encantat, que no esperava res però més o menys esperava això, una sèrie de guiños a la gent que aprecia i admira la música de Bach, encara que visquin en un temps que ja no hi té res a veure.