http://blog.martacarreton.com

Señoras, señores, y todo aquél que haya pasado por aquí una vez, dos o incluso tres…

… ha llegado el momento de mudarse! Después de unos días de batallarme con el cPanel, los export-import, el Fantastico DeLuxe y toda su parafernalia, se puede decir que he acabado mi primer intento de página web.

Es bastante lenta de cargar por ahora, pero intentaré arreglarlo en lo sucesivo. Mientras tanto, los Monólogos en forma de pera siguen su curso en su sección particular en la web:

Serán bienvenidos y agradecidos opiniones y/o comentarios de quien quiera expresarse… Allí nos vemos pues, gracias por la visita!

Aquí els monòlegs en forma de pera que s’uneixen a la crusada de loxai: algú està fent un estudi sobre el fenomen tan estès en què un promet alguna cosa (a algú altre o a si mateix) i s’acaba quedant només en això.

Es demana col·laboració bloggera, i per predicar amb l’exemple, en confessaré una que no és gens original, però és verídica com la vida: no també em vaig prometre que aniria cada setmana a la piscina… i ara ja fa mesos que el meu banyador va abdicar i encara no ha calgut reemplaçar-lo. La cosa és que m’ho vaig creure, que ho faria… Alguna Promesa Més?

Per Setmana Santa, a destemps, un regal alhora d’aniversari i de Nadal… La sorpresa que Wagner va preparar a la seva dona el matí de Nadal de 1870, aquesta història tan bonica que és el Siegfried-Idyll.

[I és que ens ha costat, però ja tenim els videos amb bona qualitat d'àudio del concert que el ConjuntXXI! va fer al MNAC el passat 21 de desembre de 2008.]

Doncs això era Cosima, recent casada amb Wagner, que feia anys el dia de Nadal, i el petit Siegfried que encara només tenia alguns mesos d’edat. I Wagner que, mesos abans, agafa tot de temes de la seva tetralogia de l’Anell i en fa una miniatura d’uns 20-25 minuts, per una orquestra petita que li capigués a la seva escala de casa… I el dia assenyalat, tots 17 músics van afinar a la cuina i van començar a tocar a les 7,30 del matí, aquesta càlida introducció de les cordes ideal perquè Cosima es despertés.

I sempre que penso en aquesta història m’imagino la cara que devia posar, què és això que sona, qui toca, que bonic, que dolç, quina pau… I sortint de la seva habitació veure tots aquells músics a l’escala de casa seva. Vamos, que per a mi, la millor despertá de la Història.

ConjuntXXI! Concert at MNAC (National Art Museum of Catalonia) in a concert called “a musical biography” dedicated to the famous catalan sculptour Julio González.

playing its own version of the Wagner’s “Siegfried-Idyll”

Orchestration for 13 instruments [with very few changes from the original chamber version]: Sergi Casanelles

Marta Carretón, conductor

Laura Pou, flute, Enric Tudela, oboe, Txema Martínez, clarinet, Josep Casadellà, fagot, Marina Romo, Horn, Raul Calvo, trumpet, Enrique Lapaz, piano, Manu Alcaraz percussion, Lluís Castan & Laura Gaya, violin, Maria Amorós, viola, Cèlia Torres, cello, Felipe Contreras, bass

[Podeu veure el concert complet en aquesta Playlist.]

Mira que es un compositor que me encuentro poco… Pero me sorprendió desde la primera vez que lo escuché de estrangis desde el lateral del escenario del teatro Arriaga, en el ensayo general de Jenufa (en el que doy las gracias a Isabel por colarme). Me acuerdo de cómo aluciné con los timbres que utilizaba para describir la escena del molino…

Luego me lo encontré mucho más tarde, hace año y medio, en concreto, cuando con el ConjuntXXI! preparamos las dos suites de The Cunning Little Vixen (La pequeña zorrita astuta), para los conciertos relacionados con las óperas de La Fura dels Baus. Aquí me fijé más en el lenguaje que usa, lleno de colores soprendentes, melodías líricas o hollywoodienses y también a veces demasiados bemoles para la cuerda…

De esta obra descubrí una curiosa animación que hizo la BBC, adaptada y traducida al inglés (he aquí la primera parte):

Y ayer me lo volví a encontrar, en el programa del concierto inaugural del ciclo de jóvenes intérpretes de L’Auditori, a cargo del Quartet Quixote. Después de una presentación por medio de Haydn, tocaron el cuarteto nº1 “Kreutzer Sonata” de este checo escurridizo. Aún no hay grabación de la interpretación de los Quixote (que por cierto, no conocía y no pienso perder de vista), pero espero que valga ésta otra que sí que he encontrado para hacerse al menos una idea:

Así que se acabó, he decidido ponerme al día e investigar sobre la obra de este señor. A ver qué se puede hacer!

[enjoying: The Cunning Little Vixen y el revival de sensaciones de ensayo y concierto que trae consigo]

Ens referim aquí concretament a l’adjectiu: bord/borda.

La cosa és que anàvem els Madrigalitos tots feliços i contents sota el sol de Lisboa, a disfrutar de l’últim dinar en aquella meravellosa ciutat, per allà a prop del monestir dels Jerónimos. Davant de la famosa Pastelaria de Belem hi ha un gran parc tot verd, ple d’un munt d’arbres que no sé com es deien (assignatura pendent, la dels arbres), i de tarongers (aquests sí que els tinc fitxats!). Total, que dinem (fantàsticament, per cert) a un dels restaurants amb terrasseta i carpa, carn amb salses estranyes, arròs, mongetes i pudding de mango… Bé, millor no recordar-ho

I jo que vaig a buscar el baix més alt que hi havia per allà perquè em culli unes taronges d’aquelles que m’estaven cridant… (gràcies Cabero!) N’agafem unes quantes, i després de fer una estona el mico començo a pelar-ne una, i en sec tota la penya tarraconensis del cor, des de la carpa, uns crits d’alarma “Que són bordes!!”. I dic ah, serà que no es poden menjar Tampoc era la meva intenció, tot sigui dit, perquè no feien gaire bona pinta, però es veu que una fruita borda sí que és això:

4 adj p ext i pop Dit de les plantes, els bolets, etc., que s’assemblen a una altra espècie sense tenir-ne la mateixa natura o sense presentar les mateixes propietats interessants de comestibilitat, virtuts medicinals, etc.

Clar, amb aquell sol, al març que semblava juny, que hi hagués taronges… Inquietante…

A mi l’únic que em sona semblant en castellà és allò de las “castañas pilongas”, però ningú m’ha sabut explicar de manera fiable si es refereix a una varietat de castanyes que no es poden menjar (al diccionari de la RAE no dóna la impressió que sigui del tot això)

Alguns mails d’aquests que corren per internet val la pena obrir-los i llegir-los. Aquest portava una reflexió del candidat al Premi Nobel de la Pau, el cantautor argentí Facundo Cabral. Són  pensaments expressats des de la perspectiva d’un creient, però al cap i a la fi estem tots en el mateix barco i veiem les mateixes coses, hi creiem o no.

No estás deprimido, estás distraído, distraído de la vida que te puebla.
Distraído de la vida que te rodea: Delfines, bosques, mares, montañas, ríos. [...]

No estás deprimido, estás distraído, por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un sólo pelo de tu cabeza por lo tanto no puedes ser dueño de nada.

Además la vida no te quita cosas, te libera de cosas. Te aliviana para que vueles más alto, para que alcances la plenitud. De la cuna a la tumba es una escuela, por eso lo que llamas problemas son lecciones. No perdiste a nadie, el que murió simplemente se nos adelantó, porque para allá vamos todos.[...]

Además, la felicidad no es un derecho sino un deber porque si no eres feliz, estás amargando a todo el barrio. [...] Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto, que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perusa, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el vino chileno, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileros, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman, Mahler, Mozart, Chopin, Beethoven, Caraballo, Rembrandt, Velázquez, Picasso y Tamayo, entre tantas maravillas.

Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas, el bien es mayoría pero no se nota porque es silencioso, una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que le destruyan hay millones de caricias, que alimentan la vida.

(gràcies Clara pel link)

O sigui que apliquem-nos el cuento i fem cas del primer cor del Dido&Aeneas (monotema setmanal), aquell que diu “Banish sorrow, banish care, grief should ne’ver approach the fair”.

enjoying: el temps de descans de l’estudi i formatge de Maó amb pa

A una setmana del “Dido”, com ja ens referim a l’esdeveniment des de fa mesos, el cor Albada i la coral Sinera es preparen a conciència: s’assagen enllaços, s’asseguren els gestos… Perquè clar, no estàvem molt acostumats fins ara a interpretar obres de tan llarga durada (i això que Dido i Eneas és curteta, com a òpera). D’aquí poc, els assajos amb l’Orquestra Barroca Catalana, i ja estarà casi fet!

Tant els cors com per la nostra part Dido (Elena Ruiz), Eneas (Josep-Ramon Olivé) i una servidora Belinda, hem après ja moltes coses d’aquest projecte. Una que personalment em va agradar molt és que hi hagués un tipus de gestualitat barroca que no és ni la clàssica ni la romàntica, amb posicions descompensades de la cadera, línies curves i braços i mans amb volum. Jo crec que tots ens vam sorprendre en el primer contacte amb l’Anna Romaní, escoltant-la parlar dels gestos associats als Déus, al destí, a la traïció…

El resultat, el proper diumenge 22 de març a les 18h a l’església de Santa Maria de Gràcia, sota la direcció de Pablo Larraz. Us hi esperem!

Després de l’experiència del temporal de Coruña, i aquest cop amb molt menys temps per disfrutar del viatge, la veritat és que per al segon concert del Lobgesang amb Madrigal a Lisboa no m’havia creat gaires expectatives. No és que el viatge a Coruña ens deixés mala impressió, totalment al contrari, sinó simplement que no d’aquesta ciutat nova que era Lisboa no me n’havia imaginat res. Que, ara penso, potser és una bona manera d’encarar un viatge que fas per primer cop.

No ens esperàvem, primer, haver de canviar l’hora en arribar… (s’ha de dir que havíem matinat molt i la nostra capacitat de reacció es trobava limitada). Tampoc ens esperàvem el cel tan blau i els més de 20 graus durant tot el dia, el poder caminar en samarreta, fer la sargantana al sol o aquella llum claríssima reflectida en totes les façanes de pedra, com entre desgastades i elegants tot al mateix temps.  Els ponts enormes, l’encant dels tramvies corrent per l’empedrat irregular de tota la ciutat (el nostre era la Carreira nº15, Algés-Cais do Sodré), els enllustradors de sabates i les increibles pastisseries dolces i salades (absolutament res a envejar a les parisines!) ja van acabar d’arrodonir la sensació acollidora de la ciutat des del primer moment. I això que només han estat dos dies! Ara només falta saber quan hi tornarem.

També espero poder retrobar-me en alguna ocasió amb el Lobgesang de Mendelssohn, una obra difícil d’esborrar de la memòria coral un cop s’ha treballat…

Temps fora, per pensar, planejar, decidir, imaginar, per riure i xerrar de tot i no res. Per exemple, d’aquestes línies que vaig trobar al claustre del monestir dels Jerónimos, escrites per Fernando Pessoa a través de personatges o “alter egos” seus:

Não basta abrir a janela

Para ver os campos e o rio.

Não é bastante não ser cego

Para ver as árbores e flores.

(Alberto Caeiro)

Para ser grande, sê inteiro: nada

Teu exagera ou exclui.

Sê todo em cada coisa. Põe quanto és

No mínimo que fazes.

Assim em cada lago a lua toda

Brilha, porque alta vive.

(Ricardo Reis)

Doncs no ho sabia jo, que hi havia una diputada europea que era directora d’orquestra! Es diu Claire Gibault, va estudiar violí i música de cambra a Le Mans, ha estat assistent de Gardiner i actualment ho és d’Abbado a l’orquestra Mozart de Bolonya… sí, on el pla d’estudis nou.

Perquè després diguin que no es pot fer tot… hi ha gent que es veu que sí, mira.

[avui post-express, que hi ha classe a l'Esmuc i demà concert de la banda al museu de Ciències Naturals...]

“Todavía es joven. Tiene tiempo para que las piezas del puzzle encajen y sus sueños acaben cumpliéndose.

Hay que esperar con calma. Hay una moda que consiste en ser joven y famoso. Pero, creo que se necesita un tiempo para madurar y no siempre puedes hacerlo todo siendo joven. La música va mucho más allá que todo esto y uno se tiene que dar tiempo. Espero que la salud y las ganas acompañen a mi motivación durante este trayecto.”

[Extracto de una entrevista a Andrés Orozco-Estrada, director titular de la Orquesta Sinfónica de Euskadi.]

El director colombiano Andrés Orozco-Estrada trabajó con la orquesta de la Esmuc en el pasado encuentro, haciendo brillar el Pájaro de Fuego de Stravinski y la 5º de Chaikovski en la Sala 1 de L’Auditori. TV3 grabó el concierto, que se emitirá en 2 partes: el próximo domingo 22 de febrero a las 9′00, se podrá ver la sinfonía, y el domingo 8 de marzo, el Stravinski, todo por Canal 33 Digital, como “Concert del mes”.

Mientras esperamos la energía de Dudamel, el concierto de Orozco-Estrada fue una inmejorable recarga de pilas…

Avui, dia de petits grans descobriments. El d’Aules ha estat un exercici nou de la Susanna, un arpegi en el qual s’ha de mantenir la nota més aguda dient “and I’ll ignite a blaze”, que ben supervisat porta al meravellós món del belting.

En termes Voice Craft, el belting es produeix en baixar el cricoides, i dóna més flexibilitat i dolçor a les notes llargues a una certa alçada (a partir d’un la 3, més o menys), on ja comencen a ser tibants si s’utilitza el plec gruixut. Com que això provoca una lleugera inclinació del tiroides, també ajuda a suavitzar el canvi entre plec gruixut i plec fi en les notes ja més agudes (a partir d’un re 4…), però a això suposo que arribarem un altre dia… De moment començo a treballar “Still hurting”, el primer tema del musical “The last 5 years”, amb la conseqüent il·lusió (aquests acords dels cellos del principi…!), i m’inscric a la classe de repertori dels dilluns, amb en Daniel Anglès i en Sergi Cuenca, que promet molt. I’ll keep everyone posted!

Barbra Streisand, una que domina el belting que no vegis

Algunos visitantes del blog se extrañan de que esté escrito en catalán… No sé, depende del día que tenga, o de en qué idioma haga la actividad de la que hablo, escribo en un idioma o en otro… Así que para evitar esquizofrenias he añadido un link que debería haber añadido hace tiempo, pero mi incompetencia informática me lo ha estado impidiendo…

Ahora en la barra lateral encontraréis una categoría que se llama “CASTELLANO” (no he podido poner banderita porque no sé poner imágenes en la barra lateral… en fin), donde hay un link a la versión del blog traducida al castellano, por San Google: me la he mirado y al menos ha tenido la delicadeza de no traducir los posts que ya estaban en castellano! Aunque no me hago cargo de posibles desastres lingüísticos… Si véis que se parece demasiado a aquella canción de La Trinca que se llamaba “Coses de l’idioma” y de vez en cuando incluye patadas al diccionario de la RAE, me avisáis y ya lo quito :-S

Hale, voy a seguir “haciendo sábado”, que dicen por aquí… es decir acondicionando el hogar.

Ya se sabe que una obra tocada por dos personas difícilmente será la misma. Pero creo que no es sólo que la percepción de la obra sea algo personal, sino que sencillamente uno toca como es. Cómo va a ser diferente nuestra actitud de nuestra música si es con el cerebro con el que pensamos en el fraseo, en las líneas… Más allá de la técnica, la personalidad de cada músico se refleja no ya en su postura en escena o en su actitud respecto al instrumento, sino en el sonido que saca de él y en el efecto que produce en quien lo escucha.

Aún no tengo tanta sensibilidad como para concluir que una persona es de esta manera o de otra solamente escuchando cómo toca, supongo que para eso se necesita, a parte de un oído entrenado, una buena parte de experiencia vital en cómo son las personas. Pero sí que cuando ya conozco a alguien lo suficiente, puedo entender muchas de sus características como músico, e incluso, a veces de una manera automática y evidente, encajarlas con su manera de ser. Es como conocer a las personas de dos formas diferentes…

Así que será que aprender a tocar como uno quiere es al fin y al cabo aprender a ser como uno quiere… Y para eso se necesita un buen rato después de haber superado las dificultades técnicas. Ya lo dicen, que la música es la carrera más larga de todas… O también lo dicen del derecho, y de la medicina, y…?

Uf, uns quants dies sense escriure i ara he de recuperar i postejar de dos en dos! La cosa és que una experiència com la d’avui és per recordar-la, que no passa tots els dies… Avui era el primer assaig d’escena dels concerts escolars de L’Auditori, i ens ha tocat la Sala 1, la gran: allà hem provat de tot, tocar en formacions totalment diferents a les que estem acostumats, alguns que fan el seu paper interpretatiu, i fins i tot cantar…

I he pogut comprovar un cop més que una agrupació instrumental té moltes diferències amb una vocal, a l’hora de moure’s, de canviar de disposició, etc… Res a veure amb el Veus quines veus? que vam fer amb el CCAEG, això implica molt més despliegue de medios! A part que cantar és una cosa, però pujar-se a la tarima en aquella sala imposa lo seu, que allà sobre hi ha cada dia gent que en sap molt… i els que vindran..

Parlant dels que vindran, una proposta per a qui no tingui res a fer per Sant Jordi. Si preveieu que us fartareu de vagar sols per La Rambla entre parelles, parades de roses i llibres (tot i que també té la seva gràcia, a mi m’agrada passar-m’hi estona), cap a les 9 de la nit podeu fer cap al pla alternatiu: què millor que un Shostakovich amb Gustavo Dudamel i la seva orquestra de joves enèrgics i motivats. Jo ja m’he apuntat al carro, no m’ho podia perdre! (Ara, ni descompte d’estudiant, ni carnet de l’esmuc, ni res… qui s’hi animi, a preparar-se…)

Pues sí que le zoupa bien el viento en Galicia… como dice un coruñés amigo que he reencontrado estos días.

Ya estamos aquí, sanos y savos, aunque hace unos días creíamos que el avión de vuelta no iba a despegar y que nos íbamos a quedar unos días más a lluvia fina, caldo gallego y mariscadas. Cosa que no sé si nos habría importado mucho! A pesar del tiempo, los Madrigaleros hemos disfrutado a tope de estos 5 días en La Coruña, además para cantar una obra tan brillante y tan bien escrita como el Lobgesang de Mendelssohn. Al menos yo era la primera vez que la cantaba, y sencillamente hay frases que es imposible cantar sin sonreír, sin que te llenes de una alegría inmensa que te explota dentro… Un papel agradecido para las voces, lucido también para la orquesta con algunos momentos que se podrían cortar con cuchillo durante el primer movimiento: especialmente el concierto del sábado, qué gozada!

Algunos componentes del Cor Madrigal en el Palacio de la Ópera de La Coruña

Así que ahora estamos todos intentando volver a la rutina (si es que se le puede llamar rutina a la vida diaria, en mi caso más bien creo que no), y pensando en el concierto que repetiremos en Lisboa en marzo: mismo repertorio, misma orquesta y mismos solistas. A fuego!