Res, que demà marxo cap a Itàlia, no precisament de vacances sinó a un curs d’estiu, i pràcticament a partir de llavors els esdeveniments estiuencs s’aniran encadenant irremediablement fins al 15 de setembre, de curso en curso i adornats amb trasllats de pianos, postes en marxa d’aire condicionat, i demés coses que es fan durant les vacances…

O sigui que deixo el meu e-spai per uns mesos, no sense desitjar-vos un molt bon estiu: sobretot això, que sembli un estiu… (espero que ho pugui dir del meu, que aquest any em sembla que m’he passat una mica omplint-lo)

The Go-Go’s - Vacation

I per despedir-me, mira, una cançó que curiosament m’ha vingut al cap ara. Dic curiosament perquè no me n’havia tornat a recordar des que la vaig conèixer el meu primer estiu a Chicago, per la Kelsey, una nena de 8 anys que pel que es veu escoltava temes ochenteros. I me’n recordo d’escoltar-la miiiiil vegaaaades (o més) mentre jugàvem a les Barbies al jardí o veníem llimonada als veïns. Quins temps. I quines coses, tu.

Apa, have a great vacation!

“eat scores for breakfast!“*

and so am I doing, sir…

*: frase lapidària del professor Mark Gibson

durant una masterclass de direcció a l'Esmuc.

Les 3 de la matinada i porto una hora esperant l’N4 que no arriba. Quina és la millor manera de passar el temps? Doncs practicant els sons percussius propis de les llengües bantu de Sudàfrica [no en vaig tenir prou amb el treball de l'any passat!]. És que s’ha de ser friki…

Total, que ja arribada a casa (en taxi…) i buscant el significat precís de la paraula bantu “mandela” (significa força), he trobat aquest vídeo de Nelson Mandela en el qual explica el terme “ubuntu”.

A part de ser un sistema informàtic derivat de Linux (em sembla que a l’Esmuc ens en van regalar el CD, però no he gosat ni carregar-lo), és un concepte molt significatiu de la cultura bantu, segons el qual una persona és una persona a través dels altres (”Ubuntu ngmuntu abantu”, que diuen els zulu). Hippie, però com de millor seria el món si hi fessim un mínim de cas.

Interessant… Tant una acepció com l’altra. Seguirem investigant.

Lalani kahle!*

(*: bona nit)

Ahir era el primer cop que anava al teatre GREC (a Montjuïc, teatre a l’aire lliure) : quina passada de lloc! I a més a veure un Shakespeare, què més es pot demanar? Feien Conte d’hivern. Realment no entenc massa de teatre (només hi havia anat 2 vegades, i sense gaire èxit, fins que vaig venir a viure a Barcelona, on no es pot no anar-hi), però em va semblar que els actors no eren ni inexpressius ni sobreactuats (a lo Tom Cruise =) ), i sobretot el Pere Arquillué, a qui ja havia vist en Otel·lo, em va agradar molt.

I els jardins… Dóna gust veure una mica de verd quan arriba l’estiu; la veritat és que aquests dies sí que trobo a faltar els colors de la meva terra d’allà dalt… Clar que per lluïr aquests colors a l’estiu s’ha passat tota la resta de l’any plovent. Si és que no es pot tenir tot…

En fi, que, cual disco de Queen, l’experiència “A night at the Grec” és del tot recomanable.

Després de molt investigar [les màquines i jo no som gaire amigues], i també animada per loxai, he trobat la manera de fer-vos escoltar alguns fragments del concert que vam fer a Sant Cugat el passat 29 de juny. De moment he penjat al Box.net de la barra lateral el Debussy i els dos últims números de Ma mère l’oye (el 4, Les converses de la Bella i la Bèstia, i el 5, El Jardí de les fades).

És una pena perquè no es pot posar detalls sobre els fitxers, però ja ho dic jo ara, els artistes en qüestió són:

Al Debussy: Laura Pou flauta, Enric Tudela oboè, Joana Altadill clarinet, Oleguer Bertran trompa, María Lorenzo piano, Aitziber Olabarri percussió, Laura Gaya violí, Estela Benita violí, Maria Amorós viola, Cèlia Torres violoncello, Blanca Giménez contrabaix

Al Ravel: Laura Pou flauta, Enric Tudela oboè, Joana Altadill clarinet, Áurea Domínguez fagot, Oleguer Bertran trompa, Raúl Calvo trompeta, María Lorenzo piano, Aitziber Olabarri percussió, Cèlia Johé violí, Cristina Prats violí, Ana Zambrano viola, Jordi Claret violoncello, Blanca Giménez contrabaix

Tots ells degudament martiritzats per mi a la direcció.

Aquests arxius estan aquí gràcies al sonòleg Pau Fargas, al Sergi Casanelles que estava allà controlant-ho tot en directe, i al portàtil del Marius, que algun dia farem mascota del grup (al portàtil!!)

Aniré penjant més cosetes de tant en tant…

Bon profit!

Estic al pis nou i algun veí solidari m’està deixant la línia! Així dóna gust! Per cert fa temps que tinc curiositat per saber com funciona això del wireless lliure, hi havia una xarxa que s’estava creant, que t’has de comprar un aparellet i entre tots els aparellets es crea una xarxa hippie de wifi gratis. COm es deien…? A veure si al meu veí no se li acaba la generositat i em dóna temps de mirar-ho.

Segueixo esperant el meu armari del IKEA! : )

Ahir, després d’una sèrie d’esdeveniments desafortunats que tenen a veure amb la parada de la línia 3 de metro i el fet de baixar corrents (però corrents eh?) tot el Passeig de Gràcia sense aconseguir que parés cap taxi, vaig arribar, 15 minuts tard :-S, a la prova del Cor Madrigal, aquest cop amb la Mireia Barrera, que no va poder venir a l’anterior prova.

[Per cert, incís, m'han dit que si passen aquest tipus de coses, es pot demanar un certificat a TMB que digui que hi ha hagut problemes al metro: no et soluciona res perquè hauràs fet tard igualment, però mai se sap, si és alguna cosa en plan oposicions o així...]

Doncs això, que vaig arribar allà i vaig cantar un aria de Bach (com no) i un lied de Fauré (com tampoc). Total, que el resultat de la prova és que l’any que ve formaré part de la plantilla del cor!

El Ferran, l’Anna i la Glòria, que ja eren Madrigaleños…

Encara em queden moltes coses per aprendre amb la meva profe de cant, però alguna cosa ja farem… Sobretot tinc ganes d’algun programa amb l’OBC (algun amb l’Eiji Oue!)…

I estic molt contenta = )

Demà dimecres, 4 de juliol, el cor de la Universitat Ramon Llull interpreta el Miserere Mei d’Allegri i el Dixit Dominus de Händel a l’església de Santa Anna, juntament amb l’Orquestra Barroca Catalana. Avui l’assaig general ha anat molt bé, tot i la calor… Segur que demà ens ho passem molt bé, que en les esglésies sempre s’està més fresc

Per si voleu obrir boca, aquí teniu el programa de mà:

Los bicingueros serían, para entendernos, la versión ecológica de los domingueros. Es un tipo de personaje que se ha ido extendiendo por la ciudad desde la llegada del buen tiempo unido a ese famoso sistema de transporte público en bicicleta que tiene a todos los guiris alucinaos. Pero por una vez, la fauna urbana no son los guiris.

El bicinguero estándar es aquél que, antes de que al ayuntamiento se le ocurriera semejante idea, o bien nunca tuvo bici, porque le parecía tremendo exponerse a que se la robaran, o bien la tuvo, pero la última que recuerda tenía cuatro ruedas. Como consecuencia (y pese a lo que dicen sobre andar en bici), su manejo del manillar y sentido del equilibrio se encuentran en un estado tal de atrofiamiento que los pobres peatones deben temer por la integridad de sus extremidades (todas ellas) cada vez que ven acercarse una bicicleta rojiblanca por la calle.

Esto también ocurre porque, como es lógico, el bicinguero siempre evita la calzada, y prefiere antes devorar unos cuantos peatones que adentrarse en el oscuro mundo del asfalto urbano, solamente apto para conductores expertos entre los que, evidentemente, no se encuentra (bastante tiene con controlar el sistema de tres marchas de “su” bicicleta).

Aún así, encuentro que es una estupenda idea, y por eso… soy una bicinguera en toda regla :-S

Así que, después de este post generalizador (todo un clásico bloguero), desde este espacio público pido disculpas a todos los peatones que han sufrido mi inexperiencia bicicletil. Mejoraré…

Com a un dels greatest hits de l’Adrià Barbosa, aquests dies són temps de partida… per una raó ben diferent, però, que la que va inspirar l’ara famós tema pop: em canvio de pis!

I no és que l’ambient gracienc no m’hagi agradat: al contrari, m’encanta, i em costarà deixar-li de dir “el meu barri”! Però ara em trasllado de la muntanya al mar, Diagonal avall, lluny del meollo nocturn però amb més tranquilitat i pau interior, que tampoc no em farà mal.

I durant aquest mes, temps de partida, temps d’IKEA, de Leroy Merlin, de ferreteries, de bazars xinesos on compres tot allò que mai trobes a faltar fins que no ho tens…

En fi, paciència!