Monólogos en forma de pera

If this is not one of the best lines in the history of all TV-series…

“Ah, well!! Be prepared to put mustard on those words, for you will soon be consuming them along with that slice of humble pie that comes direct from the oven of shame set at gas mark egg-on-your-face!

[… ]

I sort of forgot what I was talking about.”

it had to be Maurice Moss, on “The IT Crowd”

(the whole thing by Graham Linehan)

El verano se acaba cuando:

- Por la mañana la leche del desayuno ya no te apetece de la nevera.

- Ya no duermes con la sábana sola… Hay que rescatar el edredón.

- El all-time camiseta de tirantes pasa a la historia: tienes que mirar el tiempo para ver qué te pones.

- Te planteas la posibilidad de ponerte calcetines.

- Te olvidas de que el aire acondicionado es uno de los mejores inventos de la humanidad.

Y así, esperando las primeras lluvias… “You can stand under my umbrella.” Aquí dejo esta versión que me encontré por casualidad (pff… lo iba a explicar, pero demasiado complicado… otro día). Esta americana medio japonesa se llama Marié Digby, y parece ser que está camino de la fama así sin más, a través del YouTube. Muy fuerte. A mí desde luego me gusta mucho más esta versión que la original, más sencilla, sin minifaldas de cuero ni tacones ni gritos ni historias: será el zen que le viene de parte de madre…

Mai hauria dit que trobaria a faltar un accent tan british com el del doctor Mohinder Suresh… Però ara que a més d’aficionar-me a la serie, m’he reconciliat amb el parlar dels fills de la Gran Bretanya, no puc esperar! Avui era l’estrena a USA de la segona temporada de Heroes: demà la tindrem per aquí…

Acabo de tornar a veure l’últim capítol de la primera temporada, i sí que és veritat que encara queden un munt de coses per resoldre… Qui és l’home que pot veure Molly, i que segons ella és pitjor que Sylar? Per què els cavallers de l’edat mitjana porten a la bandera el mateix símbol que porta tatuat Jessica? Què hi pinta la mare de Nathan i Peter en tot això? I el que és més important, què ha passat amb Peter i Nathan? Perquè no m’imagino una continuació sense el nostre hero de heroes, el gran Peter Petrelli… En fi, ja falta poc per començar a descobrir-ho.

___________________________________

[Edit després de veure el primer tros, l'esperada paranoia preliminar del doctor Suresh... clar que per escrit no té tanta gràcia: imagineu-vos-ho amb un suau accent de Madras...]

Crec que aviat inauguraré una secció de frikismes o fanatismes per aquí… perquè això ja és massa. Molt bona la primera experiència Flotats (molt esperada per cert, tot i no conéixer-lo). Em declaro fan seva també! He de reconéixer que se m’ha fet una mica raro el deje gavatxo que té… Era com una mena de barreja entre la meva professora d’història de primària i el tiet Denís de Prada de Conflent… Però a la segona part me’n vaig oblidar per passar a admirar el seu domini dels recursos de la veu (bueno, de la primera part em quedo amb la marca de la casa, poc després de la seva primera aparició, quan parla d’esquena al públic…).

Gran obra, i cuidada fins l’últim detall. La Júlia i jo n’hem sortit encantades!

T’esperem a la propera, quan tornis, que esperem que sigui aviat…

Entre els molts descobriments que he fet aquest estiu es troba l’Olga (pianista abans de tot, i cellista de broma :-)), i amb ella una obra que li agradava molt i que em va fer escoltar al seu iPod en un d’aquells interminables viatges en bus de Prada a Alacant: el concert per a piano en Fa#m de Scriabin. Només amb el segon moviment ja en tenia prou per saber que el volia escoltar sencer… Com que no sóc gaire de comentar les obres (almenys no públicament), des d’aquí només el recomano a tothom que vulgui conéixer un concert de piano postromàntic amb totes les lletres (les de “romàntic” també, a això em refereixo), i cadascú ja en traurà les seves conclusions. Bon profit!

“… el ser humano vive una media de 650.000 horas, que me parecen poquísimas. Vamos, que yo con estos datos me levantaría ya de la cama, que hay muchas cosas que hacer en este día.”

A las 9:02 en el programa No somos nadie de M80 Radio

Que bé! Gràcies a la Maritxu i al Sergi, ja tenim penjats més videos del concert del ConjuntXXI! a Sant Cugat! No es veu de gaire aprop, però és el que vam poder fer…

Citació dels artistes en qüestió en aquest video del fauno de Debussy:

Laura Pou flauta, Enric Tudela oboè, Joana Altadill clarinet, Oleguer Bertran trompa, María Lorenzo piano, Aitziber Olabarri percussió, Laura Gaya violí I, Estela Benita violí II, Maria Amorós viola, Cèlia Torres cello, Blanca Giménez contrabaix.

I mentrestant… espantadissíssima pel programa de piano que hauré de rescatar de les catacumbes si em vull presentar a algun conservatori a Alemanya… Fa por i tot… La primera classe és demà! María, ármate de paciencia…

Edit 21:42 - Mentre em preparo la classe de demà (quins nervis!) i em pregunto com es feia per estudiar rigorosament un instrument… em retrobo amb la sensació de no dependre de ningú més que de mi mateixa per fer música: és estrany, però agradable!

Of how to go to London, not see a single museum… and still have a great time

(*) i aquest joc de traducció, comparable als chistes de tenors, el reservem pel nostres compatriotes de doble… canya :-S

11 set: Viatjar en 11 de setembre és més barato, però et fan quatre controls enlloc de dos…

El minipunt del primer dia és per l’alberg, l’Astor Quest, a Queensway: la situació està molt bé, l’atenció és molt bona, i realment es pot dir que fan tot el que poden per suplir els serveis d’un hotel amb simpatia i bon rotllo. I funciona, al menys per gent de la meva edat. Això és el Round Pond de Kensington Garden, al costat de l’alberg.

12 set: De pelegrinatge a King’s Cross

Digueu-me friki, però després d’aquella escena onírica (o no) a Harry Potter and the Deathly Hallows, ho havia de fer. Surto de l’estació i em quedo mirant els archways de pedra fosca… Vaig cap a la columna entre les platforms 9 i 10 i… quina és la meva sorpresa quan em trobo amb això…

Com bé va dir la senyora que m’hi va fer la foto… ” ‘course, it’s a must!” Fantàstic

El camí a Greenwich per reunir-me amb la Laura, en tren des de Cannon Street, és preciós, passant per sobre del Thames i disfrutant del bon temps tan estrany en aquell país. A la tarda, passeig pel riu amb la Joana, la Patricia i en “Lobelto”: total, més de hores caminant en un mateix dia! Brutal per mi…

13 set: 23 on the river Thames

No words!

14 set: The music of the night… A theatre review

Després d’un berenar amb muffins casolans… [Gràcies Laura!!]… aquest era un dels “must” del viatge, el meu auto-regalo. La veritat és que em va sorprendre una Christine (Leila Benn Haris) massa semblant a l’estereotip Carlotta: per la idea que jo en tinc, crec que sobrava vibrato i maneres de soprano lírica, i potser faltava dicció… Això no treu que em sembli increïble que aquesta noia pugui quedar-se tan ampla després de cantar un fa4 en speech voice (!), i tampoc li treu el mèrit de les agilitats vocals i l’aguante en general que exigeix el musical. Però sense dubte l’emoció prèvia es va veure confirmada en escoltar el “Music of the night” del Fantasma, interpretat pel canadenc Ramin Karimloo. Des d’avui em declaro fan seva , pel timbre, la musicalitat, la potència, la dicció, tot!

15 set: Portobello Market at Notting Hill i fi de l’aventura

Fascinant el mercat de Notting Hill, m’hi vaig passar més de tres hores sense adonar-me’n… Des de samarretes de Custo de rebaixes fins a clarinets rovellats, passant per primeres edicions de llibres mítics (i incomprables)… Per passar-s’hi el dia sencer. I després de dinar l’últim fish ‘n chips, cap a Luton… Una aventura curta però intensa

______________________________________________________

Moltes gràcies Laura!! Ja m’ocuparé que no et faltin formatges a la nevera

Molta sort pel nou curs.

______________________________________________________

“This is Victoria. Change here to the Victoria line and National Rail Services. Alight here for Victoria Coach Station. Please mind the gap between the train and the platform. This is a circle line train via Embankment and Liverpool Street. Please stand clear of the doors.“

Una mica d’humor anglo-saxó per preparar el viatge… London, here I come!

És una manera de veure-ho… :-)))

Vist a: Why, that’s delightful! with Graham Linehan