És impressionant la de coses que poden passar (i passen) quan freqüentes habitualment l’últim metro o ferrocarril d’un dia entre setmana.
- Avui per exmple he vist un tio empotrar-se literalment contra el vidre de l’estació de Bellaterra. He vist com el vidre es partia i com el tio sortia d’allà tan feliç. I com els segurates ho miraven tot plegat sense acabar-s’ho de creure massa…
- Avui també m’he trobat ja per segon cop amb el David, de la Franja, que només conec d’un altre viatge en l’últim ferrocarril. El primer cop vaig haver d’anar corrents a acompanyar un noi italià a la línia 4… Una casualitat repetida!
- Un altre dia vaig veure com un tio es ficava una ratlla davant del meu nas (però en el seu, afortunadament). I com els segurates entraven poc després… (quina potra, els hi vaig dir)
- Un altre dia un noi argentí em va començar a preguntar de tot sobre la simfonia de Dvorak que estava analitzant (40 minuts donen per molt, entre d’altres coses per moltes simfonies senceres). Després es va quedar dormit…
- També em vaig trobar un cop un senyor de Virginia que estava de vacances aquí i havia estat trompetista de la banda del seu institut. Encantador, encara que una mica alegrillo…
En fi. És lu ka tenen les grans ciutats. Que mai s’acaben les històries.
opinions diverses