És impressionant la de coses que poden passar (i passen) quan freqüentes habitualment l’últim metro o ferrocarril d’un dia entre setmana.
- Avui per exmple he vist un tio empotrar-se literalment contra el vidre de l’estació de Bellaterra. He vist com el vidre es partia i com el tio sortia d’allà tan feliç. I com els segurates ho miraven tot plegat sense acabar-s’ho de creure massa…
- Avui també m’he trobat ja per segon cop amb el David, de la Franja, que només conec d’un altre viatge en l’últim ferrocarril. El primer cop vaig haver d’anar corrents a acompanyar un noi italià a la línia 4… Una casualitat repetida!
- Un altre dia vaig veure com un tio es ficava una ratlla davant del meu nas (però en el seu, afortunadament). I com els segurates entraven poc després… (quina potra, els hi vaig dir)
- Un altre dia un noi argentí em va començar a preguntar de tot sobre la simfonia de Dvorak que estava analitzant (40 minuts donen per molt, entre d’altres coses per moltes simfonies senceres). Després es va quedar dormit…
- També em vaig trobar un cop un senyor de Virginia que estava de vacances aquí i havia estat trompetista de la banda del seu institut. Encantador, encara que una mica alegrillo…
En fi. És lu ka tenen les grans ciutats. Que mai s’acaben les històries.
Es de les poques coses bones que té el metro - a banda de dur-te d’un lloc a un altre rapid i sense cansar-te, molt-. M’encanta quan estic sol a una estació en silenci i começo a sentir el soroll del convoi que s’aproxima per la meua oïda esquerra i poc a opc es va centrant. Un dia ho gravaré i ho utilitzaré (es lo que té l’electrocustica jijiji).
Canviant de tema, fa molts dies que no se res de tú, no coincidim al cole ni nadená. Haurem de quedar a fer un caferet i contar-nos la vida una mica. Ah, se m’oblidava!! Demà toquem amb el grup de funky a la facultat de física de la UB, sobre les sis de la tarde o així, si pots passa’t que t’agradarà.
Per cert, ja tinc la dessuadora (sudadera) amb el meu logo
Ons,ons,ons, molts de petons.