Monólogos en forma de pera

Un cop ja fa algun temps vaig escriure que tant de bo la vida fos un musical. Doncs bé, gràcies a la Lourdes, està més a prop de ser-ho! Després de descobrir el musical The Lion King, amb encara més cors sudafricans i percussions que la peli (!!), aquesta setmana vaig pel món “Defying gravity” M’explico:

Stephen Schwartz - Defying gravity (Wicked), aquí amb el cast de Londres

A que mola… Quan vaig estar a Londres tot just s’estrenava, i els preus estaven impossibles, però… Hi tornaré!

I think I’ll tryyy…!

Aaaaargh!! Entre mails, bibliografías y partes escritas de proyectos, me acabo de perder el último episodio de El abrazo cósmico!! Aluciné el día que me desperté con el sonido de una voz peliculera a más no poder, tanto que casi no se entendía lo que decía, hablando de un viaje espacio-temporal (como todos, pensé) en el bus número 42… Resultó que era un serial que emiten todos los días en No somos nadie, y a veces lo ponen difícil para levantarse y despegarse del despertador…

Y ayer era el penúltimo episodio de la temporada, y hoy estaba redactando la útlima parte del capítulo 5, y ya nunca sabré por qué a Norberto no le dieron el abrazo cósmico! Nah, todavía queda la web del programa, seguro que lo cuelgan…

["si eso ya te llamo en otro momento, que me da no sé qué decirte cuál es el sentido de la vida así aquí en el contestador y eso" :-DD]

Ostres, que raro. Ha plogut dos dies seguits. Que aviat que s’acostuma una a lo bo… Ja m’he tornat una mica més de per aquí, que amb les quatre gotes que queien he agafat el paraigua… Encara que la pluja sense vent no molesta tant. I a més aquí l’aigua que cau està més templadeta. Total, que que plogui si vol… Algú ho agrairà, i a mi no em molesta, ja he pintat es meu sol de jugueta.

Aquesta pluja que ho banya tot
treu de ses coses s’olor del món.
Aquesta pluja no té un hivern,
només té un dia un poc xerec.

Tothom té defectes,
jo encara t’enyor.
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.

I avui som dimecres,
també som dijous,
jo sempre com sempre.

Demà pintaré amb ses mans
es meu sol de jugueta
que té un satèl·lit solar
i un solàrium d’estrelles.

Demà pintaré as cel ras
un segon domicili,
semiaquàtic i deshabitat
perquè m’estic tranformant en un amfibi.

Antònia Font [A Rússia] Aquesta pluja

[ Ja la sé tocar! ]

[Edit 20/02] Uallla, i avui xirimiri… Això sí que és un esdeveniment. Ara sí que estic contenta. El trobava a faltar! Encara recordo un cop a Donosti que vam dir a un amic que agafés el paraigua encara que la pluja fos tan fina, perquè a aquest tipus de pluja li deien “calabobos”… I no se li va acudir res més que dir “Bah, no creo que me moje.” :-DD Hasta la médula, claro.

Des que visc a Barcelona em fan por les cantonades sense xamfrà. Sí sí, he observat que em paro en sec, allargo el cap esperant un boig que vingui corrent amb una pala, o una vella carregada de bosses del Caprabo o algo així. I després obro una mica la curva i passo. Clar, mai se sap què et trobaràs a la vuelta de la esquina…

[Avui l'estàndar internacional peli + crispetes ha estat substituit per DVD de Riverdance + Quelitas. M'encannnta ser tan friki :-D]

Entro a la sala sinfónica y el ambiente es de una tranquilidad pasmosa: distendido, pero centrado y de trabajo. Justo como la primera vez que vi trabajar a Jesús López-Cobos, y entonces no tenían fiesta ni los metales, ni la percusión; era la Sinfónica de Euskadi con refuerzos y a todo gas, ensayando la 10ª de Shostakovich. Pero es el ambiente en el que trabaja, con concentración y silencio, pero sobre todo sin tensiones.

Me siento en mi sitio ya habitual, que normalmente es detrás de los violines, hoy ausentes. Hacen un pase de todo el Requiem seguido, porque mañana ensayan en el Palau. Esta semana no he podido asistir a los ensayos de preparación… pero algo es algo. Al principio suena un re preciso y sólido, y la primera entrada del Cor de Cambra del Palau ya anuncia un muy buen trabajo. Tan pianissimo, tan bien aguantado y tan afinado que me he puesto a escuchar el Requiem como oyente y no como analista ni coralera ni estudiante de dirección. A partir de aquí, todo va como la seda, el Pie Jesu es como tiene que ser (como creo yo que tiene que ser), tampoco hay accidentes en el Libera me, y el In Paradisum flota y deja en el consabido estado de “en Babia” para que puedas marcharte a comer a casa en paz contigo misma. Y dice López-Cobos: “Es como conducir un Ferrari.”

En serio, si podéis ir a verlo, merece la pena escuchar bien de cerca los pianissimos del coro y el sonido rico de la orquesta. Qué monada de obra. Me voy a sumar a tu club, Marc, cuando llegue el día

Ja he commemorat el meu any Antònia Font, grup que he perseguit fins l’actual adicció des d’aquell dia d’hivern que els vaig escoltar a una botiga de Gràcia i m’hi vaig quedar 20 minuts escoltant-los parlar d’astronautes, robots i guiris, i llavors ja no era hivern. El diumenge passat vaig anar a veure’ls en concert a Girona, en la presentació del seu recopilatori en versió simfònica, Coser i Cantar. M’encanta aquest comentari d’en Joan Miquel Oliver (guitarrista, compositor i lletrista del grup, és a dir Antònia en persona) al bloc del grup sobre el treball amb l’orquestra:

“només arribar a l’estudi una al.lota pelroja, rissada i pigada que tocava la viola va dir, què afinam a 440 o a 442??
i ell [l'arrangista] li va dir, com tu vulguis eslovaca
i ja va estar fet”

Tot i el dia bastant gris que ens va fer (no vam poder disfrutar de Girona… però un altre cop serà), un cop arribats al concert m’ho vaig passar com una enana, comprovant que era una de les poques frikis que se sabia casi totes les lletres (a més amb un estupendo accent de… Lloseta, per exemple :-))

O sigui, que visca Antònia Font i els seus astronautes rimadors amb rínxols (aquesta la va clavar especialment! Algun dia ens l’aprendrem sencera, eh Fritz?). Queda pendent un concert dels normals, que aquest, deien, era “un poc més serio”.

I ara vaig a veure si deix sa gelera un poc més decenta…