Ja he commemorat el meu any Antònia Font, grup que he perseguit fins l’actual adicció des d’aquell dia d’hivern que els vaig escoltar a una botiga de Gràcia i m’hi vaig quedar 20 minuts escoltant-los parlar d’astronautes, robots i guiris, i llavors ja no era hivern. El diumenge passat vaig anar a veure’ls en concert a Girona, en la presentació del seu recopilatori en versió simfònica, Coser i Cantar. M’encanta aquest comentari d’en Joan Miquel Oliver (guitarrista, compositor i lletrista del grup, és a dir Antònia en persona) al bloc del grup sobre el treball amb l’orquestra:

“només arribar a l’estudi una al.lota pelroja, rissada i pigada que tocava la viola va dir, què afinam a 440 o a 442??
i ell [l'arrangista] li va dir, com tu vulguis eslovaca
i ja va estar fet”

Tot i el dia bastant gris que ens va fer (no vam poder disfrutar de Girona… però un altre cop serà), un cop arribats al concert m’ho vaig passar com una enana, comprovant que era una de les poques frikis que se sabia casi totes les lletres (a més amb un estupendo accent de… Lloseta, per exemple )

O sigui, que visca Antònia Font i els seus astronautes rimadors amb rínxols (aquesta la va clavar especialment! Algun dia ens l’aprendrem sencera, eh Fritz?). Queda pendent un concert dels normals, que aquest, deien, era “un poc més serio”.

I ara vaig a veure si deix sa gelera un poc més decenta…