Monólogos en forma de pera

Esto soy yo que iba a hacerme la comida. Como soy un poco friki (eso ya lo habíamos discutido), hoy me apetecían unas tortitas de maíz, como las de los mejicanos, con huevo frito y tomate. Total, que miro la receta a internet y automáticamente decido que harina de maíz y Maizena es lo mismo. Y, obediente, mezclo la pizca de sal, el agua y la Maizena. Uy como cuesta revolver esto… Más agua. No, ahora demasiado líquido, se me va a desparramar la tortita. Más Maizena. Ostras, si es que ahora no puedo ni mover la cuchara! Y así repetidas veces, hasta que me he mosqueado. Y entonces he metido el dedo en la masa, y era líquido. Y cuando he movido el dedo he visto que era más bien una pasta… Agarro la pasta con las manos y la puedo amasar, pero si la dejo quieta se vuelve líquida y se me escapa entre los dedos. De verdad, no lo he soñado!! Total, que ya flipando mandarinas, recordando mis comienzos como química y pasándomelo pipa, he mirado en el Youtube porque seguro que a alguien se le había ocurrido hacer la mezcla…

O sea que he descubierto que la mezcla de agua y Maizena es un fluido no-newtoniano, que cambia de estado dependiendo de la presión: en condiciones normales (25ºC y 1 atm, cómo me gusta :-)) es líquido, pero si se le aplica presión se vuelve sólido. Inquietante!! Imagínate encontrarte con eso cuando lo que querías eran unas tortitas de maíz.
Ahora, hay quien llena piscinas de la masa en cuestión y camina sobre ellas, hay quien lo pone encima de un subwoofer y hace extrañas figuras (aquí cuidado con el sonido)… Y yo lo he intentado freír. Total, que al final he comido tallarines al pesto-pomodoro, pero y lo bien que me lo he pasado…!

Doncs ja ho hem pait, reflexionat i assumit: som La Negrina! El nostre fins ara descarriat quartet ja té nom, que ve d’una de les obres que cantem, una Ensalada de Mateo Flecha. Al principi sonava una mica a La Cubana, però a poc a poc li hem anat agafant el tranquillo… I sobretot: em mola un munt cantar amb vosaltres! També discutir sobre afinacions i afeccions del cor de certa mistress britànica

Ja tenim ganes de fer concerts,

… a veure aquest estiu…

… allà on ratxes de sol atravessen blaus marins…

… eh, JR?

Parlava fa uns dies de la Passió segons Sant Mateu i del silenci que hauria de seguir-la sempre. Doncs en la mateixa línia, per fi he aconseguit veure la peli d’en Portabella (mira, no vaig al cine en un any sencer, i aquesta setmana dues vegades, però aquesta ha vingut després d’un dia especialment productiu). No m’ha sorprès perquè ja esperava de tot menys una peli convencional… Fins i tot esperava trobar-me cares conegudes, i en efecte m’ha fet gràcia veure la Meritxell tocant a un vagó de la línia 2, along with altres cares conegudes esmuqueres…

Tot i que no es pot dir que sigui el protagonista de la peli, m’ha encantat el personatge de Bach, jo crec que era així d’honest i de savi, i que per això escrivia com escrivia. Realment ha de ser impactant seure a l’orgue de la Thomanerkirche i tocar-hi alguna cosa…

Molt maco el moment quan surten un pilot de pianistes tocant la mateixa obra a diferents temps, i es queda sol el nen que havia fet de fill de Bach. I el moment Magnificat com si tinguessis posat el Scroll View del Finale… Això ja és per usuari avançat! Molt friki també el moment pianola, anava seguint les entrades de la fuga amb els foradets de la màquina… En resum, que m’ha encantat, que no esperava res però més o menys esperava això, una sèrie de guiños a la gent que aprecia i admira la música de Bach, encara que visquin en un temps que ja no hi té res a veure.

Això ho he trobat buscant la lletra de l’últim número de la primera suite de Peer Gynt, que en la versió completa té uns cors al final… No és la seva millor interpretació, però són boníssims els crits de la gent després de sentir el nom d’Edvard Grieg

“…we will punish you by playing classical music” Tampoc està malament el detall de l’arc negre del líder del grup. No podia ser d’una altra manera…

S’havia d’anar a veure la de l’oscaritzat Bardem… Tan trepidant que em van quedar les cervicals fetes un nus! No sé si part de l’agobio era perquè havia de llegir lletretes tota l’estona :-S També això em va impedir observar bé les imatges del principi, desèrtiques però precioses… Si hagués sabut que estava ambientada a Texas potser me l’hauria mirat doblada… De fet no, el fet que parlin amb la boca de costat té la seva gràcia. I la veu extragreu del Bardem també, ves a saber què li diria la foniatra a aquest

I com a überhaupt nicht experta en cine (ja m’han dit que tiene delito que no hagi vist cap més dels Coen), això és més o menys tot el que diré del No country. Això i que quan sento el títol d’aquesta peli me’n recordo del meu “germanet” americà Erik, que cada cop que anàvem a l’Old Country Buffet (una cadena de restaurants de per allà) ell li deia All Crunchy Buffet… Tenia 4 anyets, angelet

Apa, me’n torno a la meva histèria pre-projecte.

Ah sí… i Happy Saint Patrick’s Day

Aquí l’Aina, la Gisela, el Gerard, la Margalida i la Betlem en una sessió de “Jo parlo, tu contestes” (hard shoe) amb el Fran.

Melenas al viento de l’Aina i la Gisela durant la demostració de Ceilí (soft shoe)

Ja tinc ganes de tornar-hi!

Ahora que se acerca Semana Santa, y como es habitual desde hace dos años, sin querer me vuelve a la cabeza durante unos días (semanas) una de las experiencias musicales más interesantes por las que he pasado. Me consta que a bastantes de los que formamos parte de ella nos cuesta olvidar la interpretación de la Pasión según San Mateo de Bach que hicimos en el 2006 con el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida junto a la Bach Akademie de Berlín, dirigidos por Heribert Breuer.

Ahora que me he puesto a estudiar tres cantatas de Bach para dirigirlas en un proyecto cercano, constato varias cosas. Una, que cuando estudiaba Grado Medio y decía que Bach no me gustaba porque sonaba como una máquina, no tenía ni idea. Continua llegint ‘Heribert Breuer y el poder de los recitativos’

Aquest dijous 13 de març, tota aquesta gent fem un concert dins del Festival de Música Antiga de Sevilla:

Olalla Alemán, Magdalena Padilla, sopranos (solistas)
Marta Carretón, Lluna Pindado, Gemma López, sopranos (coro)
David Hernández, Juan Sancho, Fran Fernández, tenores
Katelijne Lanneau, flauta
Angélique Mauillon, arpa
Elisabeth Seitz, salterio
Birgit Goris, Mariaelena Medina, Anna Dalinevskaia, fídulas
Andrés Gómez, órgano
Guillermo Pérez, organetto
David Catalunya, clavisimbalum

Són el grup de música medieval Canto Coronato, amb qui col·laboro des de principi de curs en un programa sobre música cerimonial a la cort catalano-aragonesa del segle XIV-XV. Uns quants mesos ens va costar assimilar el sistema d’afinació pitagòric, els seus semitons petits i tons grans, però ara cantar a l’unissó amb dues persones més semblant-ne una de sola és una experiència única. Si a això afegim el nivell dels solistes vocals… Part d’aquest concert, amb menys efectius, ja es va estrenar a Segovia el passat 28 de desembre. Per aquest programa comptem amb més instrumentistes, o sigui que promet ser ben espectacular.

Ui, i a més Sevilla poc abans de Setmana Santa, amb les valls totes plenes d’olor d’azahar i els jardins de les cases de jazmín. Quines ganeees…

Aquesta paraula ha vingut per un camí inusual: normalment, el procès és que la paraula surt a una conversa, no l’entenc, i quan me l’han repetit tres vegades en pregunto el significat. Aquesta ja em sonava, però me l’he trobat a una cançó i efectivament he comprovat que no tenia ni idea del que volia dir. L’Enciclopèdia Catalana diu que el seu orígen és probablement irànic, i es refereix a un “receptacle generalment de parets d’obra i de forma rectangular o circular, utilitzat per a omplir-lo d’aigua que serveix ordinàriament per a regar”, o també per a rentar la roba, segons la segona acepció. Ahí queda eso.

I curiosament, buscant el vídeo de la cançó en qüestió, resulta que ens aclareixen el que és un safareig posant una foto antiga. Deu ser que està una mica passat de moda, això del safareig…

En tot cas, aquí deixo la meva banda sonora d’avui, que potser l’he escoltat 5 vegades. És Sa nuvia morta, de Joan Miquel Oliver. Una història tràgica tan ben explicada com ho sap fer aquest mallorquí, i que comença amb el Nocturn número 13 de Chopin (”ara que s’hi escau tan exactament”).

(De la entrevista a Antònia Font por Carlos G. Cano en desconcierto.com)