Parlava fa uns dies de la Passió segons Sant Mateu i del silenci que hauria de seguir-la sempre. Doncs en la mateixa línia, per fi he aconseguit veure la peli d’en Portabella (mira, no vaig al cine en un any sencer, i aquesta setmana dues vegades, però aquesta ha vingut després d’un dia especialment productiu). No m’ha sorprès perquè ja esperava de tot menys una peli convencional… Fins i tot esperava trobar-me cares conegudes, i en efecte m’ha fet gràcia veure la Meritxell tocant a un vagó de la línia 2, along with altres cares conegudes esmuqueres…

Tot i que no es pot dir que sigui el protagonista de la peli, m’ha encantat el personatge de Bach, jo crec que era així d’honest i de savi, i que per això escrivia com escrivia. Realment ha de ser impactant seure a l’orgue de la Thomanerkirche i tocar-hi alguna cosa…

Molt maco el moment quan surten un pilot de pianistes tocant la mateixa obra a diferents temps, i es queda sol el nen que havia fet de fill de Bach. I el moment Magnificat com si tinguessis posat el Scroll View del Finale… Això ja és per usuari avançat! Molt friki també el moment pianola, anava seguint les entrades de la fuga amb els foradets de la màquina… En resum, que m’ha encantat, que no esperava res però més o menys esperava això, una sèrie de guiños a la gent que aprecia i admira la música de Bach, encara que visquin en un temps que ja no hi té res a veure.