i dius, vaig a intentar resumir-ho, a veure què. No, si la Núria tenia raó, al final, mola un cacho això de llegir i no entendre res, i posar-te a escriure sense més. Total, que molt metro, retalls de conversa, uy, pero eso hasta que… nunca sabes. Re-fa-laaa: San Inazio. tren honen hebidea Etxebarri da. O algo así, que això abans no ho deia. Les tietes, els tiets, jo sóc d’allà, tots com si haguessin canviat el xip de l’idioma i la senyora del jutjat que sembla guiri. Però no no. I mon àvia allà, Abuela, qué me cuentas! Pues nada hija, aquí un poco sola pero bien: molts anys que no la veia, massa de fet, que sempre m’havia fet d’àvia, con la cecina y el chorizo caseros y todo, come un poco más hombre, que no has comido nada.

Així des dels núvols s’escriu bé, segur que amb la baixada de pressió se t’activa la creativitat, jo que no en tinc mai.

Pocs dels que estan ara a l’avió han dinat preparat que venia en una bossa que deia Kosmeren Semeak Ogitegia, una empanada i dos nectarines, es deu notar que sóc d’aquí. Sí sí, alhora sóc d’aquí i d’allà, que llegeixo el pirat aquest de l’escriptura automàtica, en realitat sóc d’on estic ara, del recorregut d’aquest avió entre aquí i allà, curiós.

Hala ja baixem joe que ràpid, si no es veuen els carrers quadrats de l’eixample ni el pirulo ni res. Ah que només giràvem. Total, que no m’ha donat temps de fer la meitat de les coses, he escanejat les fotos, això sí, per fer els videos aquests retro que estic fent com que fa deu anys que conec els amics de Chicago.

Realment jo l’estil aquest el travesso A perquè realment és creatiu no com aquest i B perquè realment m’interessa saber què té al cap aquest senyor, que si fos un altre no hauria passat de la primera pàgina, crec. I si hagués passat hauria abandonat ara que porto mig llibre i encara no entenc res. Bé, sempre he estat bastant lenta per identificar personatges i clar, aquí és més difícil. És a dir conclusió, que si fos un hipotètic lector d’aquest post no hauria passat del primer paràgraf. Jo que sé, parlaré amb la Núria a veure si m’escriu algo que fa més ilu aquí que al facebook.

Uis, marró per la finestra. Ara sí que baixem. Su asiento en posición vertical! Jope, el mar brilla com l’oli del menjar al plat quan està calent, fan ganes de menjar-se’l o de banyar-s’hi…

[PER ALS EXTRAVIATS: pseudo-relat sui gèneris de la meva estada de 3 dies a Bilbao. Tranquils que no us heu perdut res... Només cal que llegiu El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver, i us atureu a la següent frase:

"tir la bolla al mig però tot me fa voltes com si l'orquestra simfònica de Bratislava m'estigués empenyent amb l'energia invisible d'un glissando a l'uníson amb tots els intèrprets mirant-me amb els ulls sortint-se de les òrbites per moments i el trompa dos plorant de les rialles."

i ho entendreu... ]