Tot i que encara no he arribat a entendre la profunda discussió que hi ha sobre l’ús o no d’aquesta paraula, com que 1) aquests dies ha estat bastant recurrent, 2) és sorprenentment calcada al basc “ganibeta”, (que vol dir ganivet, de lo poquísimo que recuerdo de lo poco que sabía) i 3) me l’he trobat per casualitat llegint un poema… doncs he decidit posar-la aquí.
En principi el que m’ha semblat entendre és que un ganivet és el que tots sabem que és, però una ganiveta és el ganivet específic per tallar el pa. Fíjate tú. Yo hasta aquí puedo leer, que no vull ficar-me en discussions de família que això mai se sap 
Total, que estaria bé que el Marc es passés per aquí i ho aclarís, a veure quin és el problema…
Com que no sé si llegirà això, de moment deixo aquí el poema de Vicent Andrés Estellés on m’he trobat aquesta paraula. No, si entre lo de Sant Joan i això semblarà que en sé, i tot… Nada más lejos de la realidad Va, i això es diu “L’ofici”:
Venies d’una llarga família de forners
i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins de Garbí,
pujar a l’alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.
opinions diverses