Pel post-revetlla, una de les cançons més maques de Xavier Sans, sobre un poema de Salvat-Papasseit:
Sant Joan
noça i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.
Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.
Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l’amada,
qui diu l’amant.
El càntir s’ompli
d’aigua amb anís,
que es vessi tota
sines endins.
No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
i l’amor es plany.
A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:
haurem menjada coca amb llardons.
Joan Salvat-Papasseit
Vale que ni vam veure sortir el sol, ni hi havia aigua amb anís, ni crec que hi hagi infants nous 
Però per ser el meu primer Sant Joan ha estat genial! Can Roca rules, lluny de la bogeria que m’imagino que deu ser a Barcelona, només de veure com ha anat l’últim mes… O sigui que pa amb tomàquet, hidromel, i per fi coca amb llardons! Que cada cop que cantàvem aquesta cançó jo preguntant-me com és que fan servir coses salades per fer unes postres… Però de fet potser em quedo amb la de pinyons. Aisss si en tingués un tros ara!
Doncs ara postejant des de les altures del Vallès Oriental no tinc accès al programa del concert del CCAEG al Castell del Remei, però jo diria que el dia 12 de juliol tornarem a cantar allò de “Sant Joaaan, Sant Joaaan” amb el nostre accent lleidatà. I l’envejable línia dels tenors quan diuen “Veureeem el soool!”… Sí que en tinc ganes, sí!
I avui m’he aixecat amb això. Aquest video me’l pensava guardar per èpoques de més estrès, però per si de cas me n’arribo a oblidar, deixo la teràpia aquí. Pau a la terra.
aix… i jo aquí lluny recordant en Serrat… quan ‘un tros de fusta era un tresor i amb una taula vella ja érem rics.’
q és el meu primer sant joan allunyat, sense petards ni coques… tb el meu primer estiu sense barraques de la major, q munten ara al poble…
‘Érem quatre trinxeraires. No en sabíem gaire de les llàgrimes que fan que volti el món. Anàvem entrant a la vida.’
i resulta q’eixa cansco és per veterans nostàlgics… i jo la tinc present, tot essent un marrec recent… o potser ja no…
‘Els anys m’han allunyat del meu carrer i s’han perdut aquells companys de jocs.’
i aquí prou plou… i el sol s’amaga tantes més hores en núvols del q per allà abreuja les nits…
‘Doneu-me un tros de fusta per cremar o la prendré d’on pugui, com ahir, com si no n’hi hagués d’altra.’
aix…
Per: loxai el 24, Juny, 2008
a les 21:32
Sí que deu ser dur a aquestes alçades de l’any encara no veure gaire el sol… T’ho diu una que és producte del nord i la seva pluja fina. Però mira-ho així, tens un munt de revetlles per recordar, i les que et queden! Qui et diu que amb 40 anys no passaràs un dels millors Sant Joans de la teva vida… Encara que sigui a Dublín, Shangai o Melbourne, ves a saber.
Això sí, per la pluja no hi ha remei… Ànims!
Per: martacarreton el 25, Juny, 2008
a les 12:38
eno no et pensos, q en realitat el sol va i bé, generòs de vegades… passa q sembla q’acostuma a marxar fora pel finde… i, després d’haver passat uns dies de sol radiant (i pluges intenses i estiuenques, val a dir) per la terra… doooncs senta mal l’absència o abstinència…
pro si, no hi pateixo per perdre’m un st Joan… encara q’és inevitable posar-se tontorrón si un recorda tal canscó!
Per: loxai el 26, Juny, 2008
a les 9:15