I ara per l’illa de Menorca. El petit paradís, li diuen… Jo ja el trobava a faltar, després de dos anys sense anar-hi i intentant substituir-lo per lonely walks al Cap de Creus (que també déu n’hi do, però no deixa de ser diferent). Dues setmanes de parets blanques, persianes verdes, formigues, algues, roques, fars, llum, silenci i postes de sol. Les percepcions canvien i es viu com a un altre món…

“Aquí i ara, on la meva única preocupació és saber si el que hi ha dins del pot és sal o sucre, on no es troben redes inalámbricas dentro del alcance, tinc la sensació que el temps no és el mateix. També fa trastades, i passa lent o ràpid segons li convé, però no s’assembla gens al de la gran ciutat. Ara es quedarà parat fins que jo li digui, fins que agafi les claus i surti per la porta i llavors ja sigui divendres al matí, i vagi al banc, a comprar pa i faci plans per la resta del dia. Després passarà depressa però tranquil, perquè anirem a Fornells a veure on acaba la terra i comença el no res. I més tard potser s’embolicarà en una espiral estelar i tres hores semblaran tres dies, i segurament voldrem estirar-lo més encara… De moment, cap necessitat de tornar als minuts de 60 segons.”

Gràcies a en Bep i l’Elena per la casa fantàstica, als Olivés (els 4!) per les estones tan agradables a Binibèquer, al Ferran i la Maria per la posta de sol a Cala Morell i tot el que l’acompanyava, a Belén i Ana pels pasodobles del cotxe, a la penya Martorelles per fer que no ens apalanquéssim, a l’il·lustre compositor anglès per fer de guia turístic de la zona de Mô, a l’Eura per aquell viatge a la capi juntes… Ostres, i a Bebo Valdés per venir a tocar mentre jo hi era i fer-nos ballar ni que fos mentalment, al far de Cavalleria per estar tan ben posat on està, a Eva por esa llamada telefónica… També a la mar per estar tan templadeta i apetecible cada dia (i lliure de grumers), a les estrelles del cel per deixar-se veure cada nit, i a aquell obrador que ven croissants deliciosos a hores intempestives de la matinada. I com no, a l’Anna, per tot, perquè sí.

I els últims dies, intentant disfrutar al màxim de la sensació d’estar al mig del no res, en un mon paral·lel on res no importa però alhora tot importa molt més, prens la decisió que aquell serà el teu refugi, que hi tornaràs ben aviat i de fet que mai marxaràs del tot. I després de 25 minuts de son con el cinturón abrochado en todo momento, finalment toques terra i obres els ulls, i no pots més que posar-te a cantar una bossa nova en re menor. “Vai minha tristeza, e diz a ela…“

[Foto 1: cantant al far de Cavalleria // Foto 2: dinant a Maó amb Belén, Ana i Anna (Ana estava explicant històries per no dormir...) // Foto 3: portada de disc de Rosana l'Anna al far de Cavalleria]