Des de fa un temps no escric gaire sovint al blog… Aquest any es presenta amb més feina de la prevista, i la meva personalitat electrònica ha hagut de passar a un segon pla. Entre d’altres coses, com ja vaig mig-comentar, he començat a explorar una nova faceta del cant, la tècnica moderna de pop o teatre musical. Bé, doncs ahir va ser la primera classe d’allò que anomenen Voice Craft. I em vaig alegrar molt de ser-hi.

El Voice Craft és una tècnica que va desenvolupar la cantant americana Jo Estill, amb l’objectiu de tenir un control tècnic més gran sobre la veu i els seus diferents recursos. És a dir, que quan t’inicies en el Voice Craft, el que fas és començar a etiquetar tots aquests sons, moviments o mecanismes que abans feies servir espontàniament. Se’n fa un observació, es classifiquen i s’apren a controlar-los separadament. Apassionant.

I a mi, que vinc d’un altre món, no he pogut evitar que em recordi en certa manera als meus principis en la direcció: ara mateix veig que el Voice Craft seria com una mena de “tècnica Celibidache de la veu”, tot mesurat, precís, estructurat… I encara que sapiguem que després la direcció o el cant no tenen per què reduir-se a aquestes figures que aprenem al principi, personalment trobo molt positiu aquesta “rigidesa” inicial, aquesta manera de crear una escola de direccions clares i precises… potser també pel meu passat científic, ves a saber…

I ja que hi sóc i he tret el tema ciència, fa poc vaig estar amb febre i vaigdescobrir (a través dels links de loxai!) aquesta pàgina… Pot ser una mica frustrant que després dels meus inicis com a científica hagi hagut d’acabar entenent alguna cosa sobre quàntica en un text divulgatiu, però mira, què hi farem. De moment, quàntica i relativitat, a veure si acabem entenent una mica més el món.