Després de l’experiència del temporal de Coruña, i aquest cop amb molt menys temps per disfrutar del viatge, la veritat és que per al segon concert del Lobgesang amb Madrigal a Lisboa no m’havia creat gaires expectatives. No és que el viatge a Coruña ens deixés mala impressió, totalment al contrari, sinó simplement que no d’aquesta ciutat nova que era Lisboa no me n’havia imaginat res. Que, ara penso, potser és una bona manera d’encarar un viatge que fas per primer cop.
No ens esperàvem, primer, haver de canviar l’hora en arribar… (s’ha de dir que havíem matinat molt i la nostra capacitat de reacció es trobava limitada). Tampoc ens esperàvem el cel tan blau i els més de 20 graus durant tot el dia, el poder caminar en samarreta, fer la sargantana al sol o aquella llum claríssima reflectida en totes les façanes de pedra, com entre desgastades i elegants tot al mateix temps. Els ponts enormes, l’encant dels tramvies corrent per l’empedrat irregular de tota la ciutat (el nostre era la Carreira nº15, Algés-Cais do Sodré), els enllustradors de sabates i les increibles pastisseries dolces i salades (absolutament res a envejar a les parisines!) ja van acabar d’arrodonir la sensació acollidora de la ciutat des del primer moment. I això que només han estat dos dies! Ara només falta saber quan hi tornarem.
També espero poder retrobar-me en alguna ocasió amb el Lobgesang de Mendelssohn, una obra difícil d’esborrar de la memòria coral un cop s’ha treballat…
Temps fora, per pensar, planejar, decidir, imaginar, per riure i xerrar de tot i no res. Per exemple, d’aquestes línies que vaig trobar al claustre del monestir dels Jerónimos, escrites per Fernando Pessoa a través de personatges o “alter egos” seus:
Não basta abrir a janela
Para ver os campos e o rio.
Não é bastante não ser cego
Para ver as árbores e flores.
(Alberto Caeiro)
Para ser grande, sê inteiro: nada
Teu exagera ou exclui.
Sê todo em cada coisa. Põe quanto és
No mínimo que fazes.
Assim em cada lago a lua toda
Brilha, porque alta vive.
(Ricardo Reis)
