Monólogos en forma de pera

Pel post-revetlla, una de les cançons més maques de Xavier Sans, sobre un poema de Salvat-Papasseit:

Sant Joan

noça i bateig de sang!

Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada

festa pel cor:

cada abraçada deixarà enyor,

cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,

qui diu l’amada,

qui diu l’amant.

El càntir s’ompli

d’aigua amb anís,

que es vessi tota

sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,

si molt no es besa

i l’amor es plany.

A la fontada vinguen cançons

la matinada veurem el sol:

haurem menjada coca amb llardons.

Joan Salvat-Papasseit

Vale que ni vam veure sortir el sol, ni hi havia aigua amb anís, ni crec que hi hagi infants nous Però per ser el meu primer Sant Joan ha estat genial! Can Roca rules, lluny de la bogeria que m’imagino que deu ser a Barcelona, només de veure com ha anat l’últim mes… O sigui que pa amb tomàquet, hidromel, i per fi coca amb llardons! Que cada cop que cantàvem aquesta cançó jo preguntant-me com és que fan servir coses salades per fer unes postres… Però de fet potser em quedo amb la de pinyons. Aisss si en tingués un tros ara!

Doncs ara postejant des de les altures del Vallès Oriental no tinc accès al programa del concert del CCAEG al Castell del Remei, però jo diria que el dia 12 de juliol tornarem a cantar allò de “Sant Joaaan, Sant Joaaan” amb el nostre accent lleidatà. I l’envejable línia dels tenors quan diuen “Veureeem el soool!”… Sí que en tinc ganes, sí!

I avui m’he aixecat amb això. Aquest video me’l pensava guardar per èpoques de més estrès, però per si de cas me n’arribo a oblidar, deixo la teràpia aquí. Pau a la terra.

Que bé una tarda de diumenge lliure. Aquesta l’he aprofitat per reprendre un plat que feia molt temps que no preparava, l’escalivada, però amb una petita variant regional, concretament de la regió hiper-nord-occidental de Catalunya, allà per Bermeo, de manera que la meva creativitat normalment absent s’ha pegat una inventada del quinze que he anomenat “euskalivada”:

Per alguna raó això no se m’acut a l’hivern… Sempre acabo fent escalivada a l’estiu, amb el forn, una calor… Però i lo bo que està! Hale pues. On egin!

De sobres coneguda és la meva adicció a cert grup mallorquí extraterrestre… “Quan acabi la carrera pintaré les imatges que m’imagino quan escolto algunes cançons”. Doncs m’hi poso.

I la primera diu: “Sunshine in yellow, vent saharaui [...] Dàtils, piscines, te i pastes fines, butterflies singing my song…”

Barrejant l’estètica sesentera a lo Austin Powers amb els hotels del caribe, surt això. Mooooolt millorable, però com a primer intent ja em conformo…

I un apunt sobre com utilitzar part del temps: ahir algú em va dir mira, com que ja has acabat la carrera ara tens un munt de minuts per gastar aquí. I he descobert un submón paral·lel en el qual la gent s’escriu coses, es regala flors i descobreix habilitats de Heroes. On estava això abans? Realment la gent s’hi passa un pilot de temps, ho tenen super currat! Per què ningú en parla a la vida real? Bé, una altra possibilitat és que aquests mesos hagi estat tan desconnectada del món que ni me n’he enterat…

Jo que era feliç intentant pintar les meves acuareles… I ara… Se’m gira feina! Què dirà loxai de tot això? Com és possible que encara no hagués entrat a l’univers Facebook? Entre això i lo de la guia de la galàxia… Mal vamos.

Esto soy yo que iba a hacerme la comida. Como soy un poco friki (eso ya lo habíamos discutido), hoy me apetecían unas tortitas de maíz, como las de los mejicanos, con huevo frito y tomate. Total, que miro la receta a internet y automáticamente decido que harina de maíz y Maizena es lo mismo. Y, obediente, mezclo la pizca de sal, el agua y la Maizena. Uy como cuesta revolver esto… Más agua. No, ahora demasiado líquido, se me va a desparramar la tortita. Más Maizena. Ostras, si es que ahora no puedo ni mover la cuchara! Y así repetidas veces, hasta que me he mosqueado. Y entonces he metido el dedo en la masa, y era líquido. Y cuando he movido el dedo he visto que era más bien una pasta… Agarro la pasta con las manos y la puedo amasar, pero si la dejo quieta se vuelve líquida y se me escapa entre los dedos. De verdad, no lo he soñado!! Total, que ya flipando mandarinas, recordando mis comienzos como química y pasándomelo pipa, he mirado en el Youtube porque seguro que a alguien se le había ocurrido hacer la mezcla…

O sea que he descubierto que la mezcla de agua y Maizena es un fluido no-newtoniano, que cambia de estado dependiendo de la presión: en condiciones normales (25ºC y 1 atm, cómo me gusta :-)) es líquido, pero si se le aplica presión se vuelve sólido. Inquietante!! Imagínate encontrarte con eso cuando lo que querías eran unas tortitas de maíz.
Ahora, hay quien llena piscinas de la masa en cuestión y camina sobre ellas, hay quien lo pone encima de un subwoofer y hace extrañas figuras (aquí cuidado con el sonido)… Y yo lo he intentado freír. Total, que al final he comido tallarines al pesto-pomodoro, pero y lo bien que me lo he pasado…!

Parlava fa uns dies de la Passió segons Sant Mateu i del silenci que hauria de seguir-la sempre. Doncs en la mateixa línia, per fi he aconseguit veure la peli d’en Portabella (mira, no vaig al cine en un any sencer, i aquesta setmana dues vegades, però aquesta ha vingut després d’un dia especialment productiu). No m’ha sorprès perquè ja esperava de tot menys una peli convencional… Fins i tot esperava trobar-me cares conegudes, i en efecte m’ha fet gràcia veure la Meritxell tocant a un vagó de la línia 2, along with altres cares conegudes esmuqueres…

Tot i que no es pot dir que sigui el protagonista de la peli, m’ha encantat el personatge de Bach, jo crec que era així d’honest i de savi, i que per això escrivia com escrivia. Realment ha de ser impactant seure a l’orgue de la Thomanerkirche i tocar-hi alguna cosa…

Molt maco el moment quan surten un pilot de pianistes tocant la mateixa obra a diferents temps, i es queda sol el nen que havia fet de fill de Bach. I el moment Magnificat com si tinguessis posat el Scroll View del Finale… Això ja és per usuari avançat! Molt friki també el moment pianola, anava seguint les entrades de la fuga amb els foradets de la màquina… En resum, que m’ha encantat, que no esperava res però més o menys esperava això, una sèrie de guiños a la gent que aprecia i admira la música de Bach, encara que visquin en un temps que ja no hi té res a veure.

S’havia d’anar a veure la de l’oscaritzat Bardem… Tan trepidant que em van quedar les cervicals fetes un nus! No sé si part de l’agobio era perquè havia de llegir lletretes tota l’estona :-S També això em va impedir observar bé les imatges del principi, desèrtiques però precioses… Si hagués sabut que estava ambientada a Texas potser me l’hauria mirat doblada… De fet no, el fet que parlin amb la boca de costat té la seva gràcia. I la veu extragreu del Bardem també, ves a saber què li diria la foniatra a aquest

I com a überhaupt nicht experta en cine (ja m’han dit que tiene delito que no hagi vist cap més dels Coen), això és més o menys tot el que diré del No country. Això i que quan sento el títol d’aquesta peli me’n recordo del meu “germanet” americà Erik, que cada cop que anàvem a l’Old Country Buffet (una cadena de restaurants de per allà) ell li deia All Crunchy Buffet… Tenia 4 anyets, angelet

Apa, me’n torno a la meva histèria pre-projecte.

Ja he commemorat el meu any Antònia Font, grup que he perseguit fins l’actual adicció des d’aquell dia d’hivern que els vaig escoltar a una botiga de Gràcia i m’hi vaig quedar 20 minuts escoltant-los parlar d’astronautes, robots i guiris, i llavors ja no era hivern. El diumenge passat vaig anar a veure’ls en concert a Girona, en la presentació del seu recopilatori en versió simfònica, Coser i Cantar. M’encanta aquest comentari d’en Joan Miquel Oliver (guitarrista, compositor i lletrista del grup, és a dir Antònia en persona) al bloc del grup sobre el treball amb l’orquestra:

“només arribar a l’estudi una al.lota pelroja, rissada i pigada que tocava la viola va dir, què afinam a 440 o a 442??
i ell [l'arrangista] li va dir, com tu vulguis eslovaca
i ja va estar fet”

Tot i el dia bastant gris que ens va fer (no vam poder disfrutar de Girona… però un altre cop serà), un cop arribats al concert m’ho vaig passar com una enana, comprovant que era una de les poques frikis que se sabia casi totes les lletres (a més amb un estupendo accent de… Lloseta, per exemple :-))

O sigui, que visca Antònia Font i els seus astronautes rimadors amb rínxols (aquesta la va clavar especialment! Algun dia ens l’aprendrem sencera, eh Fritz?). Queda pendent un concert dels normals, que aquest, deien, era “un poc més serio”.

I ara vaig a veure si deix sa gelera un poc més decenta…

Fins i tot estar malalta (només una mica) té els seus punts positius…

- No importa com de malament cuinis, t’ho menges tot sense enterar-te de lo salat, soso o recuit que està

- Pots fer superfrases blueseras amb veu rascada sense problemes

- Quan cantes ressona tot més, ahir vam descobrir el meu registre greu (sí sí, greu!), que sonava molt a gust fins al LA2…

tot i que… vull estar bé!

Ui, ja que he dit això no puc deixar de fer un homenatge a les altos posant aquest link. Realment deu ser terrible… Casi com tocar la viola!

Alto’s Lament, por Natalie Weiss

Continua llegint ‘Lament and comedy’

Res millor per desconnectar que fer l’actuació més friki de la nostra vida i marxar dos dies a Benidorm a cantar gospel

Un parèntesi estupendo, tot i el cansament dels últims moments (AAAAmequedao traspuesto!!). Podem augurar que els gelats d’aquesta temporada seran increibles, sobretot els nostres favorits Tenteixons i el Maya (Mayamaoalguieeeeeen?). Un besote fort a la penya Frigospel, tornarem a reviure l’esperit Triangle, thank you very very much indeed!!

I com que dos dies són pocs, en tornar del Frigo, un parèntesi balear: sabíeu que cada any se celebra a Gràcia la festa de Sant Antoni? Jo, abans de conèixer el Toni, d’Alaró, tampoc. Doncs sí sí, al bell mig del meu ex-barri vaig poder tornar a cantar allò de “Ara va de bo, ara va de bo, Ciutadella…” i recordar els jaleos, qui m’ho havia de dir. Un ambient molt sà i recomanable, em sembla que m’hi abonaré!

I ara tornem a la realitat: projecte, nou programa a Sant Quirze, projecte, projectes de companys, projecte, Escola, projecte, Madrigal… Venga que podemos!

- Què fas si tens a casa un kilo i mig de flyers d’un concert que ja ha passat?

- Els fas servir per apuntar receptes de cuina.

- I si a més s’apropa el teu projecte final de carrera?

- Els converteixes en un mural gegant de compositors i directors a la paret del menjador.

Ja és arribat el temps de la reclusió projectera, que durarà més o menys 3 mesos, o fins que el cos aguanti. Ja falta menys…