Monólogos en forma de pera

Bé, doncs ja hi som, ha arribat el dia en què el quartet vocal La Negrina, ja amb nom, uniforme i repertori definits, s’estrena a Barcelona, abans del concert a Andorra de la setmana que ve. Serà aquest diumenge 15 de juny a les 19′00 a l’Escola de Música de Barcelona (Mallorca amb Bailén). Al programa, música del renaixement espanyol, amb un inevitable toc mediterrani

Vamoavé su nasssimiento…

La Yolanda, el Toni, el Josep-Ramon i jo us hi esperem!

[update: la foto, la gravació del Dindirindin, primera peça del concert, per cortesia de JR, al Box.net de la barra lateral, i el link del féisbuc, que no podia faltar... Enjuuuto Mooojamuuuto...!]

Algú ha vist el cartell del metro que anuncia el retorn de Prison Break? És que no m’acostumo a veure coses d’aquestes escrites tan gran, no sé, em fan com mal, digueu-me tiquismiquis…

“La sèrie de la qui tothom parla”

… ??!

Ostres, ho arriba a veure l’Elisenda, això i vamos… O estic jo molt equivocada eh, que moltes vegades vaig de guai, però jo diria que hi ha dues faltes juntes en una sola frase… Que molt bé, però si s’ha de publicar i escriure-ho en gran, no sé… Si es que hay que ver. País.

Parlava fa uns dies de la Passió segons Sant Mateu i del silenci que hauria de seguir-la sempre. Doncs en la mateixa línia, per fi he aconseguit veure la peli d’en Portabella (mira, no vaig al cine en un any sencer, i aquesta setmana dues vegades, però aquesta ha vingut després d’un dia especialment productiu). No m’ha sorprès perquè ja esperava de tot menys una peli convencional… Fins i tot esperava trobar-me cares conegudes, i en efecte m’ha fet gràcia veure la Meritxell tocant a un vagó de la línia 2, along with altres cares conegudes esmuqueres…

Tot i que no es pot dir que sigui el protagonista de la peli, m’ha encantat el personatge de Bach, jo crec que era així d’honest i de savi, i que per això escrivia com escrivia. Realment ha de ser impactant seure a l’orgue de la Thomanerkirche i tocar-hi alguna cosa…

Molt maco el moment quan surten un pilot de pianistes tocant la mateixa obra a diferents temps, i es queda sol el nen que havia fet de fill de Bach. I el moment Magnificat com si tinguessis posat el Scroll View del Finale… Això ja és per usuari avançat! Molt friki també el moment pianola, anava seguint les entrades de la fuga amb els foradets de la màquina… En resum, que m’ha encantat, que no esperava res però més o menys esperava això, una sèrie de guiños a la gent que aprecia i admira la música de Bach, encara que visquin en un temps que ja no hi té res a veure.

Ostres, que raro. Ha plogut dos dies seguits. Que aviat que s’acostuma una a lo bo… Ja m’he tornat una mica més de per aquí, que amb les quatre gotes que queien he agafat el paraigua… Encara que la pluja sense vent no molesta tant. I a més aquí l’aigua que cau està més templadeta. Total, que que plogui si vol… Algú ho agrairà, i a mi no em molesta, ja he pintat es meu sol de jugueta.

Aquesta pluja que ho banya tot
treu de ses coses s’olor del món.
Aquesta pluja no té un hivern,
només té un dia un poc xerec.

Tothom té defectes,
jo encara t’enyor.
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.

I avui som dimecres,
també som dijous,
jo sempre com sempre.

Demà pintaré amb ses mans
es meu sol de jugueta
que té un satèl·lit solar
i un solàrium d’estrelles.

Demà pintaré as cel ras
un segon domicili,
semiaquàtic i deshabitat
perquè m’estic tranformant en un amfibi.

Antònia Font [A Rússia] Aquesta pluja

[ Ja la sé tocar! ]

[Edit 20/02] Uallla, i avui xirimiri… Això sí que és un esdeveniment. Ara sí que estic contenta. El trobava a faltar! Encara recordo un cop a Donosti que vam dir a un amic que agafés el paraigua encara que la pluja fos tan fina, perquè a aquest tipus de pluja li deien “calabobos”… I no se li va acudir res més que dir “Bah, no creo que me moje.” :-DD Hasta la médula, claro.

Des que visc a Barcelona em fan por les cantonades sense xamfrà. Sí sí, he observat que em paro en sec, allargo el cap esperant un boig que vingui corrent amb una pala, o una vella carregada de bosses del Caprabo o algo així. I després obro una mica la curva i passo. Clar, mai se sap què et trobaràs a la vuelta de la esquina…

[Avui l'estàndar internacional peli + crispetes ha estat substituit per DVD de Riverdance + Quelitas. M'encannnta ser tan friki :-D]

Demà torno a Barcelona. Serà perquè ja en tinc ganes, o serà per casualitat, no sé com vaig trobar per internet aquesta foto presa al barri de Gràcia, m’encanta:

És a dir, quin era el propòsit de la pintada? És que en Josep tornaria més d’hora per telepatia? Clarament, era un “no pensis que no me n’he adonat”. Simplement genial.

O sigui que m’he donat una volteta per la web sencera, és un mapa de Barcelona amb un munt de punts que són links a històries (reals o imaginàries) que la gent penja.  Els detractors poden dir que és un invent d’aquests chupi-barcelonins per fer-nos creure que vivim en la ciutat més guai i més in… Però en el fons l’espai hi és, i la gent el fa servir. Si vols pots dir la teva o xafardejar les històries de la gent… I també dir-li al Josep que ja li val, home, fins les 3.   : )

Atención a la foto de la estación Casco Viejo de Bilbao (salida San Nicolás), ayer después del partido Catalunya-Euskadi:

Lo mejor es que mientras hacía yo la foto me encuentro con un señor haciendo lo propio (aunque con el móvil) que me dice: “Els de Poblenou estan a tot arreu!” Y yo pues sí, és alucinant, tu. Hay que ver cómo son los poblenouencos, eh Maritxu? Curioso.

Tinc un arbre de Nadal yankee, l’altre dia el vaig posar amb la Maria. Me’l van regalar els Rowe (Diane és una fan de les decoracions de Nadal) després que passés un cap d’any a Chicago amb ells… i, a més d’incloure la bandera nordamericana en diverses formes (no és que ho fessin en serio, sinó que em prenien el pèl perquè sempre anava a veure’ls el 4 de juliol…), conté casi tots els meus frikismes personals i intransferibles.

Del meu arbre yankee de Nadal pengen, per exemple, Snoopy, Marge i Homer Simpson, notes musicals amb cascabells, Madeline i el seu gos, un far de Maine, un piano de cua que toca la Para Elisa… En una posició privilegiada hi ha Harry Potter mirant-se en el mirall d’Erised (que evidentment és un holograma i s’hi pot veure la seva família) i, en lloc d’una estrella, a dalt de tot hi ha E.T. que passa al costat de la lluna (encara no he comprat la bombeta que anirà darrere de la lluna). També hi ha records molt currats, com una foto de les vacances que vam fer junts a New Jersey, una dels dos gossos Doolin i Maeve, i una de tota la família al frontyard de la casa nevat. La veritat és que és un arbre molt especial i em feia molta il·lusió posar-lo al meu piset poblenouenc.

Hale pues, que passeu bones festes!

Avui he estat a punt de convertir-me en la primera persona que visita els dos IKEAs de Barcelona en menys de 2 hores i a més no compra res… Després de 2 dies sencers al de Badalona (dinant allà i tot, que mira, el salmó no el fan malament), ens van dir que el nostre moble no sabien quan arribaria. Truquem aquest matí i ens asseguren que a Badalona no hi és, però sí a L’Hospitalet. Total, que no… Torna a Badalona. Uf. Si no està allà me da algo.

P

Total, que al final he aconseguit encarregar el meu moble del saló, que em portaran demà (per fi tindré on deixar les mil coses que no serveixen per res però són tan maques!). Tot i això, la patejada que m’he cascat, véase (une los puntos)

té bastant de mèrit. Sort que en sortir de la Universitat he pogut anar en bici fins a casa: sí, els Poblenouencs ja estem integrats a la Barcelona cool!

És impressionant la de coses que poden passar (i passen) quan freqüentes habitualment l’últim metro o ferrocarril d’un dia entre setmana.

- Avui per exmple he vist un tio empotrar-se literalment contra el vidre de l’estació de Bellaterra. He vist com el vidre es partia i com el tio sortia d’allà tan feliç. I com els segurates ho miraven tot plegat sense acabar-s’ho de creure massa…

- Avui també m’he trobat ja per segon cop amb el David, de la Franja, que només conec d’un altre viatge en l’últim ferrocarril. El primer cop vaig haver d’anar corrents a acompanyar un noi italià a la línia 4… Una casualitat repetida!

- Un altre dia vaig veure com un tio es ficava una ratlla davant del meu nas (però en el seu, afortunadament). I com els segurates entraven poc després… (quina potra, els hi vaig dir)

- Un altre dia un noi argentí em va començar a preguntar de tot sobre la simfonia de Dvorak que estava analitzant (40 minuts donen per molt, entre d’altres coses per moltes simfonies senceres). Després es va quedar dormit…

- També em vaig trobar un cop un senyor de Virginia que estava de vacances aquí i havia estat trompetista de la banda del seu institut. Encantador, encara que una mica alegrillo…

En fi. És lu ka tenen les grans ciutats. Que mai s’acaben les històries.