Monólogos en forma de pera

Gairebé una setmana després de l’esdeveniment, no sé per què avui m’he adonat que em sembla injust no haver fet cap referència aquí a una de les obres del concert del CCAEG al Castell del Remei del passat 12 de juliol: els Chichester Psalms de Leonard Bernstein. Avui que entre Lakmé i Aida (la primera la de sempre, però la segona la d’Elton John, per contrastar), m’he passat el matí inventant-me la lletra en hebreu del segon moviment i fent veu de nena… Que mira, això sí que se’m dóna bé

Després del primer moviment, enèrgic, fins i tot festiu, moments peliculeros amb aquest 7/4 que donen ganes de ballar… Arriba la pau i la seguretat de sentir-se protegit: una altra visió del Gott ist mein Hirt de Schubert, que cantàvem les noies de Madrigal al Palau, però en hebreu i en veu d’un nen sol. A l’espera d’una versió amb millor so, deixo aquí aquest video, l’únic que he trobat en el qual realment el nen canta com un nen… Tot i que, ja posats, em quedo amb la nena a qui acompanyàvem encantades les noies del CCAEG, la Meritxell Argenté. Però a falta de gravació del concert…:

Doncs lo dicho. Que a part del solo, que és fantàstic tot ell, em resulta especial la part on diem “Shiv’t'cha umishan’techa…”, on sembla que les sopranos facin el paper de nenes, i les altos siguin la mare que les consola.

I, com que el senyor Lenny també escrivia musicals, segur que no li importa que digui que poso els “lyrics” aquí… Continua llegint ‘Una de salms’

Dissabte passat vam fer un concert a la 2a marató de cant coral al Centre de Gràcia, convidats per la Coral Baluern, que dirigeix Mariona Llobera (gran mezzo i millor persona Ens ho vam passar pipa a l’escenari, com sempre, aquest cop amb repertori quasi totalment pop, que ja comencem a rodar.

I després, com a final de curs, vam sopar tots en plan hippie a la terrassa del Pablo, amb espectacle inclòs: si és que som (casi) tots uns frikis, en el fons! Hi va haver oratori, cançons del renaixement, guitarreo rumbero, guitarreo més seriós, acudits d’andalusos… I el Marc amb la seva càmara que ho va captar gairebé tot. I d’entre tot el que va captar, aquest video que per a mi resumeix l’Albada d’aquest any: moltíssimes gràcies a tots per aquesta temporada, i que les que vinguin segueixin el mateix camí. I’m proud to be an albadenc!

Pel post-revetlla, una de les cançons més maques de Xavier Sans, sobre un poema de Salvat-Papasseit:

Sant Joan

noça i bateig de sang!

Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada

festa pel cor:

cada abraçada deixarà enyor,

cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,

qui diu l’amada,

qui diu l’amant.

El càntir s’ompli

d’aigua amb anís,

que es vessi tota

sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,

si molt no es besa

i l’amor es plany.

A la fontada vinguen cançons

la matinada veurem el sol:

haurem menjada coca amb llardons.

Joan Salvat-Papasseit

Vale que ni vam veure sortir el sol, ni hi havia aigua amb anís, ni crec que hi hagi infants nous Però per ser el meu primer Sant Joan ha estat genial! Can Roca rules, lluny de la bogeria que m’imagino que deu ser a Barcelona, només de veure com ha anat l’últim mes… O sigui que pa amb tomàquet, hidromel, i per fi coca amb llardons! Que cada cop que cantàvem aquesta cançó jo preguntant-me com és que fan servir coses salades per fer unes postres… Però de fet potser em quedo amb la de pinyons. Aisss si en tingués un tros ara!

Doncs ara postejant des de les altures del Vallès Oriental no tinc accès al programa del concert del CCAEG al Castell del Remei, però jo diria que el dia 12 de juliol tornarem a cantar allò de “Sant Joaaan, Sant Joaaan” amb el nostre accent lleidatà. I l’envejable línia dels tenors quan diuen “Veureeem el soool!”… Sí que en tinc ganes, sí!

I avui m’he aixecat amb això. Aquest video me’l pensava guardar per èpoques de més estrès, però per si de cas me n’arribo a oblidar, deixo la teràpia aquí. Pau a la terra.

Bueno, pues alea jacta est, no? Bé, no del tot, que avui només he fet les parts teòriques… Però una part de la sort sí que ja no es pot canviar: veurem si l’any que ve continuo sent esmuquera o no! Maybe.

I la veritat és que avui, després de 9 hores i mitja d’examens (que se dice pronto), el millor que em podia passar era haver de cantar els Carmina Burana i a més que tres amics vinguessin a veure-ho. Moltíssimes gràcies als tres pel graaaaan viatge fins a Santa Coloma de Queralt, el sopar uruguayo/de poble, la companyia i el suport post-concert: gairebé se m’havia oblidat el que era!

I al final, entre d’altres, Today is gonna be the day… Un munt de temps que no l’escoltava: lo millor, la guitarreta del principi, em sembla que fàcilment reproduible (en breu ho comprovarem).

I per il·lustrar el dia proves d’accès, la conclusió que no conclueix:

I said maybe…

Demà divendres, a l’església de Sant Felip Neri (a prop de la Catedral, que m’han dit que n’hi ha una altra a Gràcia), el Cor Albada participa en un dels concerts del Maig Coral del Barcelonès, juntament amb l’Orfeó Gracienc, la Coral Cantiga i la Coral Sant Jordi.

La nostra aportació seran tres cançons de Josep Vila (El Faroner, La Sabatera i Cançó de Sant Joan), els Nocturnos de la ventana de Francesc Vila, una sesentera del Serrat i dos espirituals que segur que ens deixaran amb el subidón i el bon rotllo de sempre. Because Everytime we feel the spirit…

Serà a les 21,30, amb posterior sopar albadenc!

Vés per on he acabat amb una lila a casa, amb les ganes que en tenia… La Mireia i els seus apreciats regals vegetals, aquest cop després del concert al Palau de la Música.

Si el públic s’ho ha passat tan bé com nosaltres, deu haver estat un molt bon concert! S’haurà d’esperar a la crítica, però la veritat és que ja n’estem satisfets. El programa ajudava, era preciós, variat, i crec que anava bé al cor. Encara que sempre hi han coses en directe, a la primera part, ajudats per David Malet al piano i per Marisa Martins, crec que hem fet bona música, i la segona part ha quedat afinada i precisa com mai! Però sobretot que ens ho hem passat genial.

[Per cert, que ahir tenia massa son per comentar-ho tot]: molt agradable l’experiència de cantar al Palau! El públic se sent molt aprop, es veuen les cares… i sobretot quan acaba una obra posen una llum maquíssima que et fa agrair està allà. Bé, a part de que estàvem tots guapíssims perquè com diu la Joana hauríem de fer un cor de models, directora inclosa… :-DDD En fi, que realment vaig trobar molt agradable la meva estrena al Palau.

Gràcies Madrigal, David i Mireia per aquests assajos i concerts!

Bé, doncs ara que ha parat el ritme frenètic d’aquesta setmana, em trobo més o menys en condicions de fer un update dels esdeveniments dels últims dies, és a dir:

1. El projecte final

2. Madrigal a Madrid

3. Avui l’Anna ens fa 25 anys

4. La tercera de Mahler a l’Auditori

Continua llegint ‘Bimm-bamm-bumm, bocadillo de atún’

Ja estem a punt! Després de molts mesos de treball, aquest divendres, 18 d’abril el Cor Madrigal presenta un concert d’obres a capella que esperem que sigui tan agradable com arriscat: per començar, una de motets de Bach (els tres ja tradicionals), i a la segona part, l’Agnus Dei de Penderecki, Summa d’Arvo Pärt i les Sacred and Profane de Britten. Aquesta segona part és d’estrena aquest divendres…

El Penderecki és una obra d’extrems, mentre que el Pärt és un continu de so de mi menor que va creant una atmosfera repetitiva. Quant a Britten, no n’hi ha cap de senzilla! En aquestes vuit rimes medievals, Continua llegint ‘El Cor Madrigal a Vila-Seca’

Ahora que se acerca Semana Santa, y como es habitual desde hace dos años, sin querer me vuelve a la cabeza durante unos días (semanas) una de las experiencias musicales más interesantes por las que he pasado. Me consta que a bastantes de los que formamos parte de ella nos cuesta olvidar la interpretación de la Pasión según San Mateo de Bach que hicimos en el 2006 con el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida junto a la Bach Akademie de Berlín, dirigidos por Heribert Breuer.

Ahora que me he puesto a estudiar tres cantatas de Bach para dirigirlas en un proyecto cercano, constato varias cosas. Una, que cuando estudiaba Grado Medio y decía que Bach no me gustaba porque sonaba como una máquina, no tenía ni idea. Continua llegint ‘Heribert Breuer y el poder de los recitativos’

Entro a la sala sinfónica y el ambiente es de una tranquilidad pasmosa: distendido, pero centrado y de trabajo. Justo como la primera vez que vi trabajar a Jesús López-Cobos, y entonces no tenían fiesta ni los metales, ni la percusión; era la Sinfónica de Euskadi con refuerzos y a todo gas, ensayando la 10ª de Shostakovich. Pero es el ambiente en el que trabaja, con concentración y silencio, pero sobre todo sin tensiones.

Me siento en mi sitio ya habitual, que normalmente es detrás de los violines, hoy ausentes. Hacen un pase de todo el Requiem seguido, porque mañana ensayan en el Palau. Esta semana no he podido asistir a los ensayos de preparación… pero algo es algo. Al principio suena un re preciso y sólido, y la primera entrada del Cor de Cambra del Palau ya anuncia un muy buen trabajo. Tan pianissimo, tan bien aguantado y tan afinado que me he puesto a escuchar el Requiem como oyente y no como analista ni coralera ni estudiante de dirección. A partir de aquí, todo va como la seda, el Pie Jesu es como tiene que ser (como creo yo que tiene que ser), tampoco hay accidentes en el Libera me, y el In Paradisum flota y deja en el consabido estado de “en Babia” para que puedas marcharte a comer a casa en paz contigo misma. Y dice López-Cobos: “Es como conducir un Ferrari.”

En serio, si podéis ir a verlo, merece la pena escuchar bien de cerca los pianissimos del coro y el sonido rico de la orquesta. Qué monada de obra. Me voy a sumar a tu club, Marc, cuando llegue el día