Monólogos en forma de pera

Tot i que encara no he arribat a entendre la profunda discussió que hi ha sobre l’ús o no d’aquesta paraula, com que 1) aquests dies ha estat bastant recurrent, 2) és sorprenentment calcada al basc “ganibeta”, (que vol dir ganivet, de lo poquísimo que recuerdo de lo poco que sabía) i 3) me l’he trobat per casualitat llegint un poema… doncs he decidit posar-la aquí.

En principi el que m’ha semblat entendre és que un ganivet és el que tots sabem que és, però una ganiveta és el ganivet específic per tallar el pa. Fíjate tú. Yo hasta aquí puedo leer, que no vull ficar-me en discussions de família que això mai se sap Total, que estaria bé que el Marc es passés per aquí i ho aclarís, a veure quin és el problema…

Com que no sé si llegirà això, de moment deixo aquí el poema de Vicent Andrés Estellés on m’he trobat aquesta paraula. No, si entre lo de Sant Joan i això semblarà que en sé, i tot… Nada más lejos de la realidad Va, i això es diu “L’ofici”:

Venies d’una llarga família de forners

i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,

i entrar feixos de llenya, de pinassa en el forn,

i fer el rent, en caure el dia, com el feien,

i a mitjanit anar al forn a pastar,

creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,

i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,

ficar el cap al forn, aquell infern de flames

que olia intensament als matins de Garbí,

pujar a l’alcavor, aquell calor humit.

I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,

i alegre, a les paneres, i tripular el forn,

fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.

Tu series forner, com ho foren els teus.

I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,

nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.

Una amarga enyorança per a tota la vida

et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid

senyal de ganiveta que no pots oblidar.

Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,

els arraps en la carn, aquells dies salvatges

quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

La paraula que volia posar aquest mes era una altra, com a homenatge al Sebas, de Bellvís i ara cerverí d’adopció, però… “Liqui” no surt al diccionari! D’on l’has tret, Sebinyes? La seva paraula estrella, cap a les 11 de la nit: “Nem tirant, jo estic liqui.” Que vol dir que la son comença a guanyar la batalla.

Així que l’he canviat per una altra que també em va ensenyar, ara ja fa uns anyets. Me’n recordo que els va costar, explicar-m’ho… I de lo raro que em sonava, no sé, com a nom de gos, o de satèlit alemany, o de nen de la pel·lícula Barrio (”¿Rai de Raimundo?” “No, Rai de Rai.“).

Més tard vam trobar una traducció fantàstica que ens va servir de nick de messenger durant molts mesos, de la gràcia que ens feia. Deia:

Rai = “Usted sí que tiene suerte de que las cosas le vayan como le van.”

Brutal!!

En fi, que un plaer tornar a terres de Lleida ni que sigui per uns dies, i en tan bona companyia. Gràcies per tot, i ens seguim veient!

Algú ha vist el cartell del metro que anuncia el retorn de Prison Break? És que no m’acostumo a veure coses d’aquestes escrites tan gran, no sé, em fan com mal, digueu-me tiquismiquis…

“La sèrie de la qui tothom parla”

… ??!

Ostres, ho arriba a veure l’Elisenda, això i vamos… O estic jo molt equivocada eh, que moltes vegades vaig de guai, però jo diria que hi ha dues faltes juntes en una sola frase… Que molt bé, però si s’ha de publicar i escriure-ho en gran, no sé… Si es que hay que ver. País.

Aquesta paraula ha vingut per un camí inusual: normalment, el procès és que la paraula surt a una conversa, no l’entenc, i quan me l’han repetit tres vegades en pregunto el significat. Aquesta ja em sonava, però me l’he trobat a una cançó i efectivament he comprovat que no tenia ni idea del que volia dir. L’Enciclopèdia Catalana diu que el seu orígen és probablement irànic, i es refereix a un “receptacle generalment de parets d’obra i de forma rectangular o circular, utilitzat per a omplir-lo d’aigua que serveix ordinàriament per a regar”, o també per a rentar la roba, segons la segona acepció. Ahí queda eso.

I curiosament, buscant el vídeo de la cançó en qüestió, resulta que ens aclareixen el que és un safareig posant una foto antiga. Deu ser que està una mica passat de moda, això del safareig…

En tot cas, aquí deixo la meva banda sonora d’avui, que potser l’he escoltat 5 vegades. És Sa nuvia morta, de Joan Miquel Oliver. Una història tràgica tan ben explicada com ho sap fer aquest mallorquí, i que comença amb el Nocturn número 13 de Chopin (”ara que s’hi escau tan exactament”).

(De la entrevista a Antònia Font por Carlos G. Cano en desconcierto.com)

Cada dos mesos o així em passa que algú diu alguna expressió d’aquestes catalanes de pura cepa i jo em quedo com dient… ein? I llavors he decidit obrir una secció al bloc que reculli paraules i expressions que vaig aprenent a poc a poc (encara en queden unes quantes).

Aquesta ve de la mà dels companys de Madrigal: per al concert de Nadal de l’Agrupació Cor Madrigal d’aquest matí, la Mireia ens ha portat a tots una planta que, com ha dit, t’han de regalar, no val comprar-la! El vesc (amb v i e oberta, com ha puntualitzat l’Adelaida).

(Aquí el vesc, la flor de Pasqua i la flauta a sobre del piano…

no puc dir que no tinc amb què decorar casa meva!)

Jo a penes coneixia la versió castellana, el muérdago, i de fet només a través dels còmics d’Astérix (n’era una fan absoluta!), quan la feia servir Panoramix per fer la poció màgica. També és molt maca la versió anglesa, sobretot amb la preposició davant, “under the mistletoe”, que és on diuen que els petons porten bona sort.
Doncs res, que avui me’n vaig cap al nord! Des de la passada Setmana Santa que no hi aparec… segur que m’ho han canviat tot i que han brotat edificis i parcs cual champiñones silvestres! Bones festes i sobretot a descansar, que ens ho hem guanyat.