Monólogos en forma de pera

Des de les terres del nord intento planejar bé aquestes dues properes setmanes, en què estaré a Bilbao, Donosti, Gijón, Saragossa i Barcelona en tan poquet temps :-S Segur que alguna cosa m’he deixat i me l’hauré de fer enviar…

A Bilbao a descansar, i a Donosti al casament de l’Aitziber i espero que a retrobar molta gent que m’agradaria tornar a veure.

A Gijón amb Canto Coronato, fem un concert centrat en la Barcelona gòtica el dilluns 21, a la Iglesia de Laboral Ciudad de la Cultura.

A Saragossa amb els Gurrelieder el divendres 25, amb tota la troupe de cors més la JONC i la JONDE: no vull pensar la quantitat d’autobusos que hauran de posar… És probable que siguem en total 500 persones! I a Barcelona, repetirem el concert el diumenge 27, i ja està, ja m’hi quedo… fins les vacances de l’agost…

I no és per res però jo diria que és la vegada que menys m’ha pesat la maleta… Aquí hi ha algo que no quadra… Ja m’ho trobaré :-S

Bueno, pues alea jacta est, no? Bé, no del tot, que avui només he fet les parts teòriques… Però una part de la sort sí que ja no es pot canviar: veurem si l’any que ve continuo sent esmuquera o no! Maybe.

I la veritat és que avui, després de 9 hores i mitja d’examens (que se dice pronto), el millor que em podia passar era haver de cantar els Carmina Burana i a més que tres amics vinguessin a veure-ho. Moltíssimes gràcies als tres pel graaaaan viatge fins a Santa Coloma de Queralt, el sopar uruguayo/de poble, la companyia i el suport post-concert: gairebé se m’havia oblidat el que era!

I al final, entre d’altres, Today is gonna be the day… Un munt de temps que no l’escoltava: lo millor, la guitarreta del principi, em sembla que fàcilment reproduible (en breu ho comprovarem).

I per il·lustrar el dia proves d’accès, la conclusió que no conclueix:

I said maybe…

i dius, vaig a intentar resumir-ho, a veure què. No, si la Núria tenia raó, al final, mola un cacho això de llegir i no entendre res, i posar-te a escriure sense més. Total, que molt metro, retalls de conversa, uy, pero eso hasta que… nunca sabes. Re-fa-laaa: San Inazio. tren honen hebidea Etxebarri da. O algo así, que això abans no ho deia. Les tietes, els tiets, jo sóc d’allà, tots com si haguessin canviat el xip de l’idioma i la senyora del jutjat que sembla guiri. Però no no. I mon àvia allà, Abuela, qué me cuentas! Pues nada hija, aquí un poco sola pero bien: molts anys que no la veia, massa de fet, que sempre m’havia fet d’àvia, con la cecina y el chorizo caseros y todo, come un poco más hombre, que no has comido nada.

Així des dels núvols s’escriu bé, segur que amb la baixada de pressió se t’activa la creativitat, jo que no en tinc mai.

Pocs dels que estan ara a l’avió han dinat preparat que venia en una bossa que deia Kosmeren Semeak Ogitegia, una empanada i dos nectarines, es deu notar que sóc d’aquí. Sí sí, alhora sóc d’aquí i d’allà, que llegeixo el pirat aquest de l’escriptura automàtica, en realitat sóc d’on estic ara, del recorregut d’aquest avió entre aquí i allà, curiós.

Hala ja baixem joe que ràpid, si no es veuen els carrers quadrats de l’eixample ni el pirulo ni res. Ah que només giràvem. Total, que no m’ha donat temps de fer la meitat de les coses, he escanejat les fotos, això sí, per fer els videos aquests retro que estic fent com que fa deu anys que conec els amics de Chicago.

Realment jo l’estil aquest el travesso A perquè realment és creatiu no com aquest i B perquè realment m’interessa saber què té al cap aquest senyor, que si fos un altre no hauria passat de la primera pàgina, crec. I si hagués passat hauria abandonat ara que porto mig llibre i encara no entenc res. Bé, sempre he estat bastant lenta per identificar personatges i clar, aquí és més difícil. És a dir conclusió, que si fos un hipotètic lector d’aquest post no hauria passat del primer paràgraf. Jo que sé, parlaré amb la Núria a veure si m’escriu algo que fa més ilu aquí que al facebook.

Uis, marró per la finestra. Ara sí que baixem. Su asiento en posición vertical! Jope, el mar brilla com l’oli del menjar al plat quan està calent, fan ganes de menjar-se’l o de banyar-s’hi…

[PER ALS EXTRAVIATS: pseudo-relat sui gèneris de la meva estada de 3 dies a Bilbao. Tranquils que no us heu perdut res... Només cal que llegiu El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver, i us atureu a la següent frase:

"tir la bolla al mig però tot me fa voltes com si l'orquestra simfònica de Bratislava m'estigués empenyent amb l'energia invisible d'un glissando a l'uníson amb tots els intèrprets mirant-me amb els ulls sortint-se de les òrbites per moments i el trompa dos plorant de les rialles."

i ho entendreu... ]

Bé, doncs ara que ha parat el ritme frenètic d’aquesta setmana, em trobo més o menys en condicions de fer un update dels esdeveniments dels últims dies, és a dir:

1. El projecte final

2. Madrigal a Madrid

3. Avui l’Anna ens fa 25 anys

4. La tercera de Mahler a l’Auditori

Continua llegint ‘Bimm-bamm-bumm, bocadillo de atún’

Aquest dijous 13 de març, tota aquesta gent fem un concert dins del Festival de Música Antiga de Sevilla:

Olalla Alemán, Magdalena Padilla, sopranos (solistas)
Marta Carretón, Lluna Pindado, Gemma López, sopranos (coro)
David Hernández, Juan Sancho, Fran Fernández, tenores
Katelijne Lanneau, flauta
Angélique Mauillon, arpa
Elisabeth Seitz, salterio
Birgit Goris, Mariaelena Medina, Anna Dalinevskaia, fídulas
Andrés Gómez, órgano
Guillermo Pérez, organetto
David Catalunya, clavisimbalum

Són el grup de música medieval Canto Coronato, amb qui col·laboro des de principi de curs en un programa sobre música cerimonial a la cort catalano-aragonesa del segle XIV-XV. Uns quants mesos ens va costar assimilar el sistema d’afinació pitagòric, els seus semitons petits i tons grans, però ara cantar a l’unissó amb dues persones més semblant-ne una de sola és una experiència única. Si a això afegim el nivell dels solistes vocals… Part d’aquest concert, amb menys efectius, ja es va estrenar a Segovia el passat 28 de desembre. Per aquest programa comptem amb més instrumentistes, o sigui que promet ser ben espectacular.

Ui, i a més Sevilla poc abans de Setmana Santa, amb les valls totes plenes d’olor d’azahar i els jardins de les cases de jazmín. Quines ganeees…

Si Wagner levantara la cabeza, probablemente habría invitado a Mariss Jansons a una buena cena después de esta semana de ensayos y el concierto de hoy. La Orquesta Sinfónica de la Bayerische Rundfunk trabajaba esta semana con su director titular sobre un programa que ya prometía: Obertura y Bacanal de Tannhäuser, Preludios de Lohengrin, Cabalgata de las Walkirias, Siegfrieds Rehinfahrt, Siegfrieds Tod, y los Wesendonck Lieder con la mezzosoprano japonesa Mihoko Fujimura.

Llego el lunes por la mañana a la Odeonsplatz de Munich y entro al palacio Residenz gracias a Kitti, una amiga cellista de Elias que esta semana toca en la orquesta. La Herkulessaal es sencilla, muy griega ella con sus formas cuadradas, de estética ordenada. Los músicos afinan, un miembro del comité de la orquesta anuncia el plan de trabajo del día, y a las 10 llega el señor Jansons y cuelga su chaqueta en su silla triangular, como hará cada día. Constato que hay bastante gente joven en la orquesta, y se respira buen ambiente. Continua llegint ‘Si Wagner levantara la cabeza’

Maybe I should have written this post along the past week… Because now the effects of the northern temperatures are really showing up, and I think I’ll need a couple of days in bed to recover :-S But I can still try. First of all is I have no idea in which language I should write this post… The whole week has been a bit like a United Nations summit to me We’ll try a bit of everything, then.

This is an overview of my third trip to Deutschland (see the second one here, in spanish, though), this time to see what conducting lessons looked like in Berlin and Weimar.

1. Tag: Arrival and Fruchtfliegen

El vol va i es queda a Berlin 4 hores més, no volia venir fins a Barcelona a recollir-nos. Clar, és que deu fer mandra, si ja estàs allà, per què has de fer un viatge tan fotut, amb la neu i tal, per després haver de tornar al mateix lloc? Si és que és normal. Total, que quan va deixar una mica de nevar per allà va venir l’avió, de manera que em vaig plantar a Berlin a les 7 de la tarda. Sort que hi havia el Sergi allà esperant! Perquè si no m’hauria donat algo. Una no està acostumada a haver de processar qualsevol informació abans d’entendre-la…

I de Schönefeld vam fer un unglaublich sprint a Rosa-Luxembourg-Platz per anar a veure un musical que feien el diumenge al Volksbühne: Die Fruchtfliege. Pel que vam arribar a entendre (poc), era una mena de paròdia en forma d’investigació científica sobre l’amor i els gens humans. Allà estaven tots els tòpics corresponents: Lakmé, La Bohème, Tristan, Tchaikovski, The Phantom of the Opera… Les bromes musicals, les millors (perquè eren les úniques que enteníem

After the theater I met Daniela, who I hadn’t seen since the Siena course in July, and who lives in Amelie’s appartment , right in the middle of the city.

2. Tag: UdK and first reunion

On monday I went to see lessons at the Universität der Kunst, with professor Lutz Köhler. From the tiny bit I saw, a great way of teaching, demanding but respectful. The reunion of the day goes for Panagiotis, with whom we have great spaghetti bolognesa for dinner for 3,80 € (!!)

Après, j’ai connu Camille, violoncelliste parisienne et amie inséparable de Daniela. Girls’ night only!

3. Tag: Hanns Eisler and second reunion

The next day I had to complete the berliner chapter of conducting lessons: there was only Hanns Eisler Hochschule left, Daniela’s school. After 6 hours Unterricht without any pause (!) and, of course, everything auf Deutsch, with professor Christian Ehwald, I had learned a lot of things, but I was reaaaaaally tired. So I went home, made tortilla for Daniela and me and after discovering Azureus’ unglaublich fast downoading, I left for Eisenacherstrasse where I met Elias for a drink, a nice chat trying to fix the world, and a second dinner in a greek restaurant. It was great to see you!

4. Tag: Nach Weimar

So I had to leave Berlin to see professor Nicolás Pasquet at the Franz Liszt Hochschule in Weimar. The first part of the journey, from the capital to Leipzig, was beautiful but quite shocking for a Pyrenees-raised person like me… Entschuldigung, wo sind die Berge??!

Alors j’arrive à Weimar avec la neige (schön!), et il y a Fred qui m’attend sur le quai: je me réjouis de le voir! Après une inévitable Thüringer Wurst, j’arrive à la Hochschule.

Professor Pasquet speaks a perfect spanish (aber Unterricht ist auf Deustch), I very much enjoy his lesson and then go back home to meet Diego and Chris, once again tortilla dinner!

5. Tag: Der DB Streik

After the morning lessons at the Hochschule (where I get to play the piano for the students, nice!), I start the adventure of going back to Berlin in the middle of the DeutscheBahn strike… But luckily my gorgeous ICEs were all running (see picture, they’re really cool. And expensive :-S) so I got home all right.

For dinner, chicken and vegetables with coconut and curry sauce (really unglaublich in mediterranean diet), and then we visited Dussmann, a bookstore in Friedrichstrasse (”la rue de Frédéric”) which has an enooooormous quantity of sheet music, CDs and DVDs and is open until midnight.

6. Tag: Le petit prince et retour à Barcelone

After listening to Le petit prince audio-book, there’s not much time left to reach the airport for my flight back home… So in the end I missed my Spaziergang Unter den Linden. Why? Just because I love the sound of that street’s name, you don’t have to translate it into french for it to sound so sweet… =)

Anyway, definitely next time.

So a big Thanks to everyone who made my stay in Germany so nice and comfortable! I hope to see you again soon, and don’t forget to keep me updated on your lives. Merci beaucoup à tous!

Es war ein überhaupt genialen Milieu… =)

He anat a veure el faroner del Cap de Creus, el que encén el foc amb llum de lluna, duu barba llarga fins als peus i mai no menja ni una engruna.

[Cançó del Faroner, amb text de Miquel Desclot i música de Pep Vila]

De la costa…

Com que després de l’experiència txeca de l’Albada li he agafat el gustillo a això de fer entrepans, he agafat la motxilla i he marxat a Cadaqués per recórrer el Camí Antic del Cap de Creus fins al far. Després de 2 hores de camí esplèndid he fet callar en Manolo [García] per parar-me a mirar les vistes des del far. He pogut comprovar que el faroner avui dia en té moltes, de donzelles, i que té un bar per poder menjar el que vulgui i quan vulgui… La tornada encara ha estat més ràpida, i a més he descobert un final de camí més agradable que la carretera del Cap de Creus, sense cotxes i passant per Portlligat.

… a l’interior

I després d’haver caminat 18 quilòmetres, en el que semblava el final del dia, què millor que trobar un amic. I més si és un amic de la terra (gran terra i grans productes! :-)) que et porta a un dels llocs més bonics que hagis vist mai. L’arribada al mirador que hi ha sobre el monestir de Sant Pere de Rodes [les restes del castell de Sant Salvador], amb el sol ponent-se de l’altre costat de la muntanya i l’Empordà als peus, serà guardada en les retines esperem que durant molt de temps… Gran puntàs, Marc!

I el final del dia s’ha retrassat fins ara, després d’un té calent a Castelló d’Empúries, un sopar amb el Martí a Empuriabrava i unes copes al Septimània. Complet, complet!

* Pendent:

- la Cala de Sant Lluís, al principi del camí del Cap de Creus, just sortint de Portlligat

- la casa-museu Dalí

- el castell de Sant Salvador en un dia de tramuntana, per allò de la visibilitat…

- la visita (guiada) a la catedral de Castelló d’Empúries

Of how to go to London, not see a single museum… and still have a great time

(*) i aquest joc de traducció, comparable als chistes de tenors, el reservem pel nostres compatriotes de doble… canya :-S

11 set: Viatjar en 11 de setembre és més barato, però et fan quatre controls enlloc de dos…

El minipunt del primer dia és per l’alberg, l’Astor Quest, a Queensway: la situació està molt bé, l’atenció és molt bona, i realment es pot dir que fan tot el que poden per suplir els serveis d’un hotel amb simpatia i bon rotllo. I funciona, al menys per gent de la meva edat. Això és el Round Pond de Kensington Garden, al costat de l’alberg.

12 set: De pelegrinatge a King’s Cross

Digueu-me friki, però després d’aquella escena onírica (o no) a Harry Potter and the Deathly Hallows, ho havia de fer. Surto de l’estació i em quedo mirant els archways de pedra fosca… Vaig cap a la columna entre les platforms 9 i 10 i… quina és la meva sorpresa quan em trobo amb això…

Com bé va dir la senyora que m’hi va fer la foto… ” ‘course, it’s a must!” Fantàstic

El camí a Greenwich per reunir-me amb la Laura, en tren des de Cannon Street, és preciós, passant per sobre del Thames i disfrutant del bon temps tan estrany en aquell país. A la tarda, passeig pel riu amb la Joana, la Patricia i en “Lobelto”: total, més de hores caminant en un mateix dia! Brutal per mi…

13 set: 23 on the river Thames

No words!

14 set: The music of the night… A theatre review

Després d’un berenar amb muffins casolans… [Gràcies Laura!!]… aquest era un dels “must” del viatge, el meu auto-regalo. La veritat és que em va sorprendre una Christine (Leila Benn Haris) massa semblant a l’estereotip Carlotta: per la idea que jo en tinc, crec que sobrava vibrato i maneres de soprano lírica, i potser faltava dicció… Això no treu que em sembli increïble que aquesta noia pugui quedar-se tan ampla després de cantar un fa4 en speech voice (!), i tampoc li treu el mèrit de les agilitats vocals i l’aguante en general que exigeix el musical. Però sense dubte l’emoció prèvia es va veure confirmada en escoltar el “Music of the night” del Fantasma, interpretat pel canadenc Ramin Karimloo. Des d’avui em declaro fan seva , pel timbre, la musicalitat, la potència, la dicció, tot!

15 set: Portobello Market at Notting Hill i fi de l’aventura

Fascinant el mercat de Notting Hill, m’hi vaig passar més de tres hores sense adonar-me’n… Des de samarretes de Custo de rebaixes fins a clarinets rovellats, passant per primeres edicions de llibres mítics (i incomprables)… Per passar-s’hi el dia sencer. I després de dinar l’últim fish ‘n chips, cap a Luton… Una aventura curta però intensa

______________________________________________________

Moltes gràcies Laura!! Ja m’ocuparé que no et faltin formatges a la nevera

Molta sort pel nou curs.

______________________________________________________

“This is Victoria. Change here to the Victoria line and National Rail Services. Alight here for Victoria Coach Station. Please mind the gap between the train and the platform. This is a circle line train via Embankment and Liverpool Street. Please stand clear of the doors.“

Bueno, doncs ja hem tornat! Després de gairebé 15 dies allà a Prada de Conflent, amb l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, i amb excursió a Alacant inclosa, ja estem aquí. Com l’any passat, la Universitat Catalana d’Estiu acollia l’orquestra, i el nostre concert era el seu acte de cloenda, a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. Al programa, Puigsoliu, de Serra, orquestrada per Salvador Brotons, El Combat, de Pahissa, El Ruiseñor y la Rosa, de la valenciana Matilde Salvador, l’Obertura a les Costes Mediterrànies, de Pahissa, i els Quadres d’una Exposició de Mussorgsky-Ravel.

L’encontre ens ha deixat molts records, que ara intento resumir en 5 petits apunts…

Apunt número 1 – Es riu

Quan arribem a Prada el primer que ens sobta és el canvi climàtic: vent, fresca i pluja gairebé cada dia… Això ens anima a aprofitar al màxim els moments de sol: “Anem a n’es riu!” és la frase normalment. Aquí concretament, en Bernat, la Clara, la Júlia, l’Adrià i n’Eura afanyats en baixar a remullar-se els peus.

Apunt número 2 – Es vi de sa plaça

I al tercer dia arriben els IROS (com el Nakamura però sense teletransport…), el Víctor, la Cris i el Josep. La Cris ens deixa per una sobrecàrrega muscular (recupera’t!! T’hem trobat a faltar…), però la resta s’incoporen al ritme de l’OJIPI Aquí, en Josep i n’Elena examinant el vi rosat (i infame) que ens van servir a sa plaça.

Apunt número 3 – Port de la selva

Els dinars i sopars del Lycée Renouvier eren feliçment alternats amb els menús de casa del tiet Denis, indescriptible i inigualable… D’aquests sopars que es recorden d’un any per l’altre.

I un dia en Brotons ens va convidar a una fantàstica tarda lliure a Port de la Selva. Aquesta és la vista que se’n té des d’aprop del monestir de Sant Pere de Rodes. Grans musclos, gran all-i-oli casolà, ostres (primer cop!), graellada de carn macerada a la russa, albergínies amb cervesa al més pur estil menorquí, truites i menjar senzill per completar una esperada visita a la Costa Brava. Per fi!

Apunt número 4 – L’arbre ofegat

I al costat del poliesportiu on assejàvem, hi havia arbres com aquest. El que hauria d’haver estat terra és ciment… i em pregunto com sobreviuran, els pobres, d’aquí uns anys. En fi.

Apunt número 5 – Fent música

I tot això per què? Doncs perquè tocàvem obres de Serra, Pahissa, Matilde Salvador i els quadres d’una exposició de Mussorgsky-Ravel. I així ens passàvem els dies, tocant, dirigint, escoltant… Fent el xinu… Aquí veiem un plano general de l’orquestra dirigida per Salvador Brotons a un assaig (fotos per seccions en el Flickr… que ningú s’escapi…).

I sí, falten coses, falta la ronda de nit i la cançoneta del megàfon, falta la modulació xina de les costes mediterrànies, ar, ar, ar, aquesta manera de parlar, la sordina de l’Edu i el contrafagot de butxaca del Pep (lo vostre és molt greu ;-), la cançoneta de festa major, la nutella i les galetes príncipe, els solos de trompeta dels quadres… Però més o menys en això ha consistit l’encontre del 2007. A l’espera de l’encontre del novembre, i de la requedada de la Mercè, una abraçada gran a tots els OJIPIS!