Monólogos en forma de pera

De sobres coneguda és la meva adicció a cert grup mallorquí extraterrestre… “Quan acabi la carrera pintaré les imatges que m’imagino quan escolto algunes cançons”. Doncs m’hi poso.

I la primera diu: “Sunshine in yellow, vent saharaui [...] Dàtils, piscines, te i pastes fines, butterflies singing my song…”

Barrejant l’estètica sesentera a lo Austin Powers amb els hotels del caribe, surt això. Mooooolt millorable, però com a primer intent ja em conformo…

I un apunt sobre com utilitzar part del temps: ahir algú em va dir mira, com que ja has acabat la carrera ara tens un munt de minuts per gastar aquí. I he descobert un submón paral·lel en el qual la gent s’escriu coses, es regala flors i descobreix habilitats de Heroes. On estava això abans? Realment la gent s’hi passa un pilot de temps, ho tenen super currat! Per què ningú en parla a la vida real? Bé, una altra possibilitat és que aquests mesos hagi estat tan desconnectada del món que ni me n’he enterat…

Jo que era feliç intentant pintar les meves acuareles… I ara… Se’m gira feina! Què dirà loxai de tot això? Com és possible que encara no hagués entrat a l’univers Facebook? Entre això i lo de la guia de la galàxia… Mal vamos.

Ostres, que raro. Ha plogut dos dies seguits. Que aviat que s’acostuma una a lo bo… Ja m’he tornat una mica més de per aquí, que amb les quatre gotes que queien he agafat el paraigua… Encara que la pluja sense vent no molesta tant. I a més aquí l’aigua que cau està més templadeta. Total, que que plogui si vol… Algú ho agrairà, i a mi no em molesta, ja he pintat es meu sol de jugueta.

Aquesta pluja que ho banya tot
treu de ses coses s’olor del món.
Aquesta pluja no té un hivern,
només té un dia un poc xerec.

Tothom té defectes,
jo encara t’enyor.
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.

I avui som dimecres,
també som dijous,
jo sempre com sempre.

Demà pintaré amb ses mans
es meu sol de jugueta
que té un satèl·lit solar
i un solàrium d’estrelles.

Demà pintaré as cel ras
un segon domicili,
semiaquàtic i deshabitat
perquè m’estic tranformant en un amfibi.

Antònia Font [A Rússia] Aquesta pluja

[ Ja la sé tocar! ]

[Edit 20/02] Uallla, i avui xirimiri… Això sí que és un esdeveniment. Ara sí que estic contenta. El trobava a faltar! Encara recordo un cop a Donosti que vam dir a un amic que agafés el paraigua encara que la pluja fos tan fina, perquè a aquest tipus de pluja li deien “calabobos”… I no se li va acudir res més que dir “Bah, no creo que me moje.” :-DD Hasta la médula, claro.

Ja he commemorat el meu any Antònia Font, grup que he perseguit fins l’actual adicció des d’aquell dia d’hivern que els vaig escoltar a una botiga de Gràcia i m’hi vaig quedar 20 minuts escoltant-los parlar d’astronautes, robots i guiris, i llavors ja no era hivern. El diumenge passat vaig anar a veure’ls en concert a Girona, en la presentació del seu recopilatori en versió simfònica, Coser i Cantar. M’encanta aquest comentari d’en Joan Miquel Oliver (guitarrista, compositor i lletrista del grup, és a dir Antònia en persona) al bloc del grup sobre el treball amb l’orquestra:

“només arribar a l’estudi una al.lota pelroja, rissada i pigada que tocava la viola va dir, què afinam a 440 o a 442??
i ell [l'arrangista] li va dir, com tu vulguis eslovaca
i ja va estar fet”

Tot i el dia bastant gris que ens va fer (no vam poder disfrutar de Girona… però un altre cop serà), un cop arribats al concert m’ho vaig passar com una enana, comprovant que era una de les poques frikis que se sabia casi totes les lletres (a més amb un estupendo accent de… Lloseta, per exemple :-))

O sigui, que visca Antònia Font i els seus astronautes rimadors amb rínxols (aquesta la va clavar especialment! Algun dia ens l’aprendrem sencera, eh Fritz?). Queda pendent un concert dels normals, que aquest, deien, era “un poc més serio”.

I ara vaig a veure si deix sa gelera un poc més decenta…