Monólogos en forma de pera

Demà torno a Barcelona. Serà perquè ja en tinc ganes, o serà per casualitat, no sé com vaig trobar per internet aquesta foto presa al barri de Gràcia, m’encanta:

És a dir, quin era el propòsit de la pintada? És que en Josep tornaria més d’hora per telepatia? Clarament, era un “no pensis que no me n’he adonat”. Simplement genial.

O sigui que m’he donat una volteta per la web sencera, és un mapa de Barcelona amb un munt de punts que són links a històries (reals o imaginàries) que la gent penja.  Els detractors poden dir que és un invent d’aquests chupi-barcelonins per fer-nos creure que vivim en la ciutat més guai i més in… Però en el fons l’espai hi és, i la gent el fa servir. Si vols pots dir la teva o xafardejar les històries de la gent… I també dir-li al Josep que ja li val, home, fins les 3.   : )

És impressionant la de coses que poden passar (i passen) quan freqüentes habitualment l’últim metro o ferrocarril d’un dia entre setmana.

- Avui per exmple he vist un tio empotrar-se literalment contra el vidre de l’estació de Bellaterra. He vist com el vidre es partia i com el tio sortia d’allà tan feliç. I com els segurates ho miraven tot plegat sense acabar-s’ho de creure massa…

- Avui també m’he trobat ja per segon cop amb el David, de la Franja, que només conec d’un altre viatge en l’últim ferrocarril. El primer cop vaig haver d’anar corrents a acompanyar un noi italià a la línia 4… Una casualitat repetida!

- Un altre dia vaig veure com un tio es ficava una ratlla davant del meu nas (però en el seu, afortunadament). I com els segurates entraven poc després… (quina potra, els hi vaig dir)

- Un altre dia un noi argentí em va començar a preguntar de tot sobre la simfonia de Dvorak que estava analitzant (40 minuts donen per molt, entre d’altres coses per moltes simfonies senceres). Després es va quedar dormit…

- També em vaig trobar un cop un senyor de Virginia que estava de vacances aquí i havia estat trompetista de la banda del seu institut. Encantador, encara que una mica alegrillo…

En fi. És lu ka tenen les grans ciutats. Que mai s’acaben les històries.